J.M. Castellet, arquitecte de l'edició catalana

Barcelona"Quan en Max Cahner em va venir a buscar el 1964, dos anys després de la fundació d'Edicions 62, buscava un editor literari, però tenia una urgència: volia llançar una col·lecció de novel·la estrangera rigorosament contemporània", recordava Josep Maria Castellet amb motiu de la reedició -revisada i ampliada- de Memòries confidencials d'un editor l'any 2012. Llicenciat en dret, l'aportació cultural de Castellet havia començat a la dècada dels 50, a partir de col·laboracions en revistes com Laye, Ínsula i Índice. Una dècada més tard, a punt d'assumir el càrrec de director editorial d'Edicions 62 i de Península, havia publicat Notas sobre literatura contemporánea (1955), La hora del lector (1957) i Veinte años de poesía española (1960).

"A principis dels 60, Castellet era un dels assessors àulics de Seix Barral -deia Jorge Herralde amb motiu de la seva mort, ahir-. Quan preparava Anagrama, que començaria el 1969, Castellet ja feia cinc anys que portava a terme una tasca editorial valuosíssima. Una de les col·leccions més interessants era El Balancí, on publicava sobretot traduccions d'obres de gran qualitat". El 1969, la primera crisi important d'Edicions 62 va obligar a replantejar el projecte, que no era viable.

Publicar autors de primer nivell

Un dels noms que va acompanyar Castellet durant els 60 i els 70 va ser el professor Joaquim Molas. "Ens vam ocupar de diverses antologies plegats -feia memòria ahir-. Amb Poesia catalana del segle XX (1963) volíem crear un estat d'opinió més polític que no literari: era una antologia de combat. Quan ens havíem conegut, a finals dels 50, em vaig adonar de seguida que parlàvem el mateix llenguatge, el de Sartre i Hemingway. Més endavant, aquest llenguatge canviaria". La segona antologia va ser Ocho siglos de poesía catalana, publicada a Alianza el 1969, un any abans que Nueve novísimos poetas españoles. "La base del projecte es va forjar durant la tancada als Caputxins de Sarrià. Vam preparar-ne el guió allà dins, gairebé de memòria", explicava.

Una dècada més tard, Castellet i Molas van preparar una altra antolgia, emmarcada en l'indispensable projecte de les Millors Obres de la Literatura Catalana (MOLC). "En aquest cas, vam intentar respondre a la periodització de la literatura catalana que s'havia fet fins llavors. Vam canviar el cicle de l'Edat Mitjana, Decadència, Renaixença i Segle XX per una noció de continuïtat amb alts i baixos", resumia el professor, que reconeixia que compartia el mateix objectiu amb Castellet: "Ell volia posar la cultura catalana en contacte amb el que es feia al món a través de publicar obres i autors de primer nivell. En ficció i en pensament cultural. Va ser ell qui va publicar Gramsci, Lukacs i Marcuse. La meva feina va ser recuperar el món d'aquí que havia quedat oblidat. Fins als 70, per exemple, parlar de Víctor Català volia dir apel·lar a un passat remot i condemnable". Castellet assegurava que un dels seus objectius com a editor havia estat "contribuir a la desprovincianització". L'editor Xavier Folch deia ahir que Edicions 62 "ha estat la primera editorial moderna en català, amb un catàleg comparable al de les millors editorials europees".

Intel·lectual i memorialista

L'aportació de Castellet al debat intel·lectual ha estat important i sostinguda. Als 70 va publicar dos assajos importants, Iniciació a la poesia de Salvador Espriu i Josep Pla o la raó narrativa. Als 80 es va reinventar com a memorialista amb el llibre de retrats Els escenaris de la memòria (1988). Dietari de 1973 (2007) i Seductors, visionaris i il·lustrats (2009) tanquen el cicle. L'últim projecte -interromput per la mort- era un assaig sobre els cinc joves que l'any 1956 es van inventar la "primera cèl·lula comunista universitària a Barcelona", segons explicava Herralde: Luis Goytisolo, Salvador Giner, Octavi Pellissa, Joaquim Jordà i Nissa Torrents. "Hi ha una idea que travessa l'obra i la vida de Castellet: s'havia construït en grup -deia Pilar Beltran, actual editora d'Edicions 62-. Primer, a través de Laye. Després, amb les lectures i els amics. Va tenir clar que el seu paper actiu era la cultura, i per a ell això implicava criteri, reflexió crítica i qualitat literària. Volia un país culte, ric, en llengua catalana però amb una visió inclusiva".