Jirí Menzel: “Els impediments són els abdominals de la llibertat”

Barcelona“¿El català s’assembla al castellà com el txec a l’eslovac?”, preguntava ahir un Jirí Menzel molt interessat per la diversitat lingüística catalana. “I nosaltres que ens vam separar dels eslovacs perquè parlen un dialecte diferent! Per cert, si vols fer emprenyar un eslovac, només li has de dir que la seva llengua és un dialecte”, afegia murri el gran director txec, que va visitar la Filmoteca per inaugurar la retrospectiva Jirí Menzel, l’humor de l’observador. Referent de la Nova Onada txeca i adaptador oficial de Bohumil Hrabal, la mirada tendra i irònica de l’autor de Trens rigorosament vigilats és un dels grans tresors del cinema europeu.

Per cert, com va viure la separació de Txèquia i Eslovàquia?

No em va agradar. Jo em sentia txecoslovac, i encara me’n sento. Per a mi no hi ha diferència entre txecs i eslovacs. Però està bé que ens separéssim. Ara els eslovacs tenen més confiança en ells mateixos i es desenvolupen al seu ritme. Va sortir bé. I sense sang. De fet, des que ens vam separar ens estimem més.

Parlem de cinema. Com es va convertir en director?

Per error. Jo volia fer teatre però no em van acceptar a l’escola per falta de talent. Així que vaig estudiar televisió creient que per fer televisió el talent no seria tan important. Però com que l’escola també era de cinema, hi vaig conèixer el director Otakar Vávra. Ell em va ensenyar a fer pel·lícules. I de seguida que vaig poder també vaig fer teatre. Sempre he dit que el cinema és la meva dona i el teatre la meva amant. L’únic que no he fet mai, de fet, és televisió.

Ha adaptat repetidament l’obra de Bohumil Hrabal. Les seves mirades conflueixen com una de sola.

Estic molt agraït a Hrabal i m’ha influït molt. Però no em sento al seu nivell. Les meves pel·lícules no tenen la riquesa de la literatura de Hrabal. Als seus llibres hi ha elements molt tràgics que jo no gosava tocar. Algunes coses es poden llegir en un llibre, però no veure en una pantalla. Per això vaig rebutjar adaptar algunes obres seves.

El seu és un cinema popular que no ha girat mai l’esquena al públic. ¿El troba a faltar, avui dia, als festivals?

Sí, és terrible. Molt més que abans. Els últims tres anys he fet 26 festivals i no recordo haver vist cap pel·lícula graciosa. No he rigut mai. Tothom pensa que, com més seriós és el cinema, més artístic. Cada vegada està més separat de l’espectador. I el pitjor és que d’això se n’aprofiten altres per aconseguir espectadors de la manera més vulgar. És un error. Les pel·lícules han de ser intel·ligents, però accessibles.

Després de la Primavera de Praga, li van prohibir fer cinema durant cinc anys. Va ser molt dur?

No, va ser una gran època. La bona vida! No em deixaven treballar, però tenia un sou regular dels estudis. Les raons no eren ideològiques, per cert. Li va passar a tothom que sabia fer pel·lícules. Els que no en sabien fer però s’havien acostat als russos, en canvi, van ascendir. Va passar el mateix en la literatura i en les arts plàstiques. Això va durar uns quants anys, fins que algú es va adonar que eren tots uns inútils i, a poc a poc, ens van deixar fer cinema als que en sabíem.

¿Les condicions en què va tornar a treballar sota el règim comunista van limitar el seu cinema? ¿O bé la censura és una força creativa?

La situació va canviar, esclar. Calia trobar un compromís entre el que tu volies i el que ells et deixaven fer. I a mesura que les meves pel·lícules anaven tenint èxit el règim s’anava fent més tou. És sempre igual. Jo en dic el moviment peristàltic de la història. Primer es prohibeix, després hi ha una obertura, es torna a prohibir... I així fins als anys 90. Ara ja no hi ha moviment peristàltic ni límits i tot és una merda. Es creu que com menys límits més llibertat, però no és així. La creació sorgeix a partir dels impediments: són els abdominals de la llibertat.

¿S’ha penedit algun cop de no haver marxat als Estats Units com va fer el seu amic Milos Forman?

Algun cop, però estic content de no haver-ho fet. Les coses no neixen de l’aire, tot creix en algun lloc. I jo tinc arrels molt profundes en la literatura i la cultura txeques. M’hauria trobat sol a Amèrica. No tinc la força que tenia Milos Forman, no puc fer les pel·lícules que ell fa. I això em fot. I si és sincer, ell confessarà que també li fot no poder fer les meves.