Jia Zhang-Ke: “No permetré que els censors determinin la meva carrera”

BarcelonaUn miner insurrecte, un assassí que torna a casa per Cap d’Any, una recepcionista assetjada i un jove obrer a la recerca d’un futur millor. Són els protagonistes dels quatre relats d’ Un toque de violencia, un apassionant mosaic amb què el gran cineasta de la Xina actual (Lleó d’Or a Venècia per Natura morta ) radiografia l’espiral de violència que generen les injustícies socials d’un país que s’ha venut l’ànima al capitalisme.

¿És cert que totes les històries estan basades en fets reals?

Sí. Es tracta d’incidents que han sortit a la llum a través de les xarxes socials i s’han discutit en la premsa escrita. Ara jo els he transformat en ficció en la pel·lícula. Així, el film funciona encara que el públic no conegui les històries reals.

Ofereix una imatge terrible de les desigualtats socials de la Xina.

L’únic que intento fer és reflectir la meva societat. A la Xina s’han produït molts canvis en poc temps, però la velocitat ha disminuït i això s’ha traduït en grans desigualtats. Molta gent té diners i poder, però moltes persones no tenen res i no troben la sortida a la situació. Una de les quatre històries és la d’un noi que es va suïcidar perquè no veia com podia tenir una vida millor.

¿Fins a quin punt la violència és un problema generalitzat a la Xina?

Fins al punt que si veus dues persones barallant-se al carrer, és possible que no tinguin cap motiu per fer-ho. Simplement, un dels dos estava estressat o de mala lluna. Però la violència és només una de les formes en què s’expressa el gran problema de la societat, que és la falta de respecte pels drets de les persones i la falta de llibertat d’expressió.

I és l’única explicació?

Suposo que l’entorn també hi influeix. A Pequín, per exemple, la qualitat de l’aire és pèssima. És el nostre càstig per haver destruït la natura.

Un autor amb una visió tan crítica de la societat xinesa, com troba la manera d’expressar-se tot i els problemes de llibertat d’expressió?

No sempre he pogut. Les meves tres primeres pel·lícules encara no s’han pogut estrenar a la Xina. Però les que he fet a partir del 2004 sí que s’han comercialitzat. Hi ha una millora en la societat. Fa uns anys, Un toque de violencia no s’hauria pogut estrenar. Molts directors abandonen projectes perquè creuen que no passaran la censura. Jo vaig preferir no pensar-hi i, per sort, tot va sortir bé. No permetré que els censors determinin la meva carrera.

¿Pot ser que el seu estatus com a autor internacionalment conegut l’ajudés a passar la censura?

És possible. Però penso que la gran raó és que les autoritats estan començant a comprendre que no sempre podrem obviar els nostres problemes, que cal abordar-los.

Un toque de violencia és el film amb més acció de la seva carrera. A Canes el van comparar amb Tarantino. Li agrada la comparació?

El cinema de Tarantino m’agrada molt, però en realitat m’he inspirat més en un dels seus mestres, King Hu, el rei del cinema d’arts marcials. El cinema de King Hu, especialment el dels anys 70, parla molt de l’opressió política i les reaccions violentes dels individus. Em va costar molt trobar un llenguatge cinematogràfic que m’agradés per parlar de la violència. I aleshores vaig adonar-me que les pel·lícules d’arts marcials parlaven del mateix, però ambientades al passat.

També és la seva pel·lícula amb més ràbia i pessimisme. ¿És un reflex dels seus sentiments cap al règim polític de la Xina actual?

Tant la ràbia com el pessimisme són emocions que hem de tractar, però intentant entendre les raons que hi ha al darrere d’aquestes emocions de forma racional. La violència no és una sortida vàlida a cap situació. La societat hauria de treballar plegada per trobar un mecanisme per solucionar aquest problema.