Jessica Chastain: els Oscars les prefereixen pèl-roges

BarcelonaLa tercera és la bona: després de la seva nominació per Criades i senyores i que, el 2013, l'Acadèmia preferís premiar Jennifer Lawrence en comptes de la seva poderosa interpretació d'una analista de la CIA a La nit més fosca, Jessica Chastain s’ha endut l'estatueta a casa. Paradoxes de l'Acadèmia –o una prova més de la seva capacitat per cometre errors–, l'impactant film de Kathryn Bigelow sobre la caça i captura de Bin Laden era, probablement, el millor dels nominats a la principal categoria aquell any, i la interpretació de Chastain, un tour de force actoral en què la californiana construïa un personatge polièdric a partir de la contenció i el gest mínim. Per contra, en aquesta edició, Chastain ha guanyat l'Oscar a la millor actriu per una interpretació carregada de manierisme, en un film, Los ojos de Tammy Faye, que no estava nominat a millor pel·lícula.

No cal anar gaire lluny per trobar altres exemples de films menors construïts com a vehicles perquè un determinat actor o actriu aconsegueixi el cobejat premi: el 2020, Renée Zellweger va ressuscitar per a la indústria guanyant el seu segon Oscar interpretant Judy Garland a l'oblidable Judy. El fet que tant Chastain com Zellwegger hagin obtingut les seves estatuetes interpretant personatges reals confirma una altra tendència de l'Acadèmia: premiar interpretacions ostentoses basades en la capacitat mimètica de la intèrpret, en la manera com aconsegueix convertir-se en la persona que encarna. En el cas de Los ojos de Tammy Faye, la transformació de Chastain en Tammy Faye Bakker, la telepredicadora evangelista que, amb el seu marit, va construir de forma irregular un imperi de la fe als anys vuitanta, és una combinació de gruixudes capes de maquillatge, quilos de làtex i la mimesi manierista de l'actriu, que demostra un domini tècnic impecable reproduint els gestos idiosincràtics de Faye Bakker, així com la seva peculiar veu.

De la lleugeresa a l'excés

És paradoxal que una actriu que va impactar per la seva presència natural a L’arbre de la vida s'emporti una estatueta per un personatge oposat, construït a partir de l'excés gestual i l'afegit prostètic. A l'extraordinari film de Terrence Malick, Chastain enlluernava com una mare de família a la Texas dels cinquanta que es movia amb la lleugeresa despreocupada d'una nena però que aconseguia transmetre una gravetat malenconiosa mitjançant un rostre del qual brollaven, sense aparent esforç, tota mena d'emocions. A partir d'aquella colpidora aparició, Chastain es va convertir en la pèl-roja de moda de Hollywood, amb permís de Julianne Moore i Nicole Kidman (cadascuna amb un Oscar). Ha participat en blockbusters (Interstellar), thrillers polítics (El cas Sloane) i films d’acció.

A L’any més violent coincidia amb el seu amic i excompany d'estudis Oscar Isaac; tots dos són els protagonistes absoluts d’una de les millors ficcions televisives de l’any passat, Secretos de un matrimonio, versió actualitzada de la mítica sèrie d’Ingmar Bergman. Isaac i Chastain fan gala d'una química abrasadora en aquest drama claustrofòbic sobre el món de la parella, la fi de l'amor i els paranys del desig. Aquesta és la mostra més aclaparadora, en els últims anys, del talent d'una actriu que, si escull bé els papers, pot intentar emular el rècord de la pèl-roja més famosa de Hollywood, Katherine Hepburn, que va guanyar fins a quatre estatuetes.