Jeremy Irons, guia del Museu del Prado

BarcelonaEl Prado té un padrí de luxe per bufar les espelmes dels 200 anys de la seva fundació: l’actor britànic Jeremy Irons, que dilluns va ser a Barcelona per presentar el documental dirigit per Valeria Parisi Pintores y reyes del Prado, en el qual el protagonista d’ Inseparables i La missió es passeja per la pinacoteca espanyola comentant algunes de les obres emblemàtiques que s’hi exposen. La història de la pintura, va dir, és una eina útil a través de la qual es pot “aprendre del passat per comprendre el present mirant quins temes es pintaven, com es pintaven, quins temes interessaven a Europa”.

Europa, de fet, és una de les grans preocupacions de l’actor anglès, que no va escatimar opinions sobre la situació política actual. “Estic horroritzat pels resultats del Brexit, com molta gent -va assegurar-. Estem davant d’una revolució global causada pel capitalisme global, que no té cura de les societats de les quals depèn per existir”. Irons, que va comparar el fenomen amb l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units, va apuntar que calia fer el possible per “reorganitzar una mica el funcionament del capitalisme, que està portant a la ruptura del continent europeu”. Segons l’actor, si en els pròxims “20, 30 o 40 anys” no es fa alguna cosa, s’arribarà a un “totalitarisme” i a una “Europa desunida” que no farà feliç ningú.

Objectiu: Francisco Goya

Tornant al cinema, Irons va assegurar que, de tots els pintors que va contemplar i estudiar al Prado, a qui més li agradaria interpretar en la pantalla gran és Francisco Goya, sobretot en el tram final de la vida del pintor. “M’interessa com va viure els seus últims dies, quan va deixar la família i va iniciar una relació homosexual amb un vell amic de l’escola, totalment obsessionat amb una cosa radicalment diferent del que li havia interessat tota la vida”. “Per sort, estic en l’edat perfecta per interpretar el paper”, va afegir amb humor.

El rodatge de Pintores y reyes del Prado va permetre a Irons recórrer el museu madrileny amb tranquil·litat, evitant una “massificació” de la qual intenta fugir. “A Sant Petersburg em van obrir l’Hermitage només per a mi i vaig estar dues hores anant amunt i avall, de quadre en quadre”, va recordar l’actor, que valora per damunt de tot el temps i la tranquil·litat. “Ja no hi ha prou temps per a res; en aquesta societat és molt difícil trobar temps”, afirmava Irons, que ho va aprofitar per elogiar la “tradició espanyola” de la migdiada. “A mi el que més m’agrada és centrar-me en el que estic fent: representar un personatge, arreglar una cadira, navegar, muntar a cavall o estar sol amb els meus pensaments”.

Premi Sant Jordi

Aprofitant la seva visita a Barcelona, Irons va recollir ahir el guardó honorífic dels premis RNE Sant Jordi de cinema per les seves quatre dècades de trajectòria artística. Quan va rebre el premi va remarcar que entén la seva feina com un acte enfocat a “comunicar-se” i “tocar l’audiència per fer-la sentir i adonar-se que no estan sols”.

Entre la resta de premis hi ha el de la trajectòria per a Jorge Sanz; el de millor pel·lícula espanyola per a Les distàncies, d’Elena Trapé; el de millor actor per a Antonio de la Torre per El reino ; i el de millor actriu per a Bárbara Lennie per Petra, La enfermedad del domingo i Todos lo saben. El millor film estranger va ser Lazzaro feliz, d’Alice Rohrwacher, i la millor opera prima Viaje al cuarto de una madre, de Celia Rico.