Jean-Michel Jarre convida Snowden al Sónar

L’hospitalet De LlobregatEncara que pugui resultar xocant, diu Jean-Michel Jarre que la seva música entronca amb la tradició clàssica, és a dir, europea, i que no té res a veure amb la música americana, que beu del blues o del folk. I sí, quan ahir al Sónar de Nit sonaven les parts d’Oxygène, el disc que Jarre va publicar el 1976, semblava que miràvem amb enyorança el vell somni europeu que tot just ara s’esmicola. Les peces vintage del de Lió, de melodies nítides i ritmes ben ordenats, tenen a veure amb una època en què la música electrònica mirava al futur amb esperança. Avui tot sona molt més tortuós i Jarre ho sap: la tecnologia té dues cares. És per això que Edward Snowden és un dels convidats de luxe a Electronica Vol. 2 (2016) i va aparèixer en vídeo al concert.

Aquest era un dels al·licients de l’estrena mundial del nou espectacle d’aquest pioner de l’electrònica, que va desplegar a la Fira Gran Via de l’Hospitalet un consistent xou en tres dimensions (però sense necessitat de portar ulleres). Escudat per dos músics de suport, Jarre va tocar els sintetitzadors, una guitarra elèctrica, un keytar, un iPad i fins i tot la seva famosa arpa làser, mig amagat rere una estructura de cortines lluminoses que es desplaçaven i que reproduïen vídeos i formes de colors i que de tant en tant eren traspassades per raigs làser.

Al mateix temps que Snowden apareixia a les pantalles de Jarre, Naomi Campbell ho feia a les del concert d’Anohni, en un vídeo de 15 minuts que va fer que el públic s’impacientés. Era l’hora, encara, en què els escenaris del Sónar de Nit es van omplint i molts dels que vénen del Sónar de Dia aprofiten el moment per menjar a la zona de restaurants. Un moment complicat per als que dubtaven entre no perdre’s una llegenda de l’electrònica o un artista de rabiosa actualitat que finalment apareixia sobre l’escenari al so de 4 degrees, esplèndida de veu i flanquejada per dos dels productors més importants de la música electrònica actual: Hudson Mohawke i Oneohtrix Point Never. Tots tres, això sí, a les fosques i donant prioritat a unes pantalles que mostraven rostres de dones plorant, mentre feien el lip sync de les lletres sagnants de Hopelessness (2016), un disc desesperançat que és un crit d’angoixa desesperat: els quatre graus són els que ens separen de la destrucció del planeta.

La nit de divendres encara havia d’avançar molt, i s’esperaven els xous de James Blake, Flume i la sessió de set hores de Four Tet, però el Sónar ja deixava clar que aquesta edició seria recordada pel seu to reivindicatiu. No només pels concerts de Jarre i Anohni, sinó també per actuacions com la del Niño de Elche i conferències com la de Brian Eno. Un nou tòpic trencat, doncs, per un festival que manté intacta la capacitat de sorprendre creant sempre relats nous i rellevants i que van molt més enllà de la festa i l’hedonisme al qual s’associa la seva part nocturna. Esclar que la gent s’ho passa bé, sobretot com més avança la matinada. Però l’edició 2016 del Sónar és, també, una edició que fa pensar. Potser és que la música electrònica ja és major d’edat.