Felicitats, Jean-Luc

Barcelona p { margin-bottom: 0.21cm; } El món sencer coneix el Godard que va néixer l'any 1959. Jean-Paul Belmondo (el primer noi Martini) es passava el dit pel llavi inferior i Jean Seberg venia el New York Herald Tribune pels Champs Élysées de París. Al final de l'escapada és la primera pel·lícula d'una extensíssima filmografia. També és, per mutu acord de tots els entesos, l'acte inaugural de la modernitat cinematogràfica. En aquells temps, una revista de tendències va publicar una pàgina anunciant l'arribada d'una nova generació. Un catàleg de joves extravertits, provocatius i rebels, que no tenien por de les minifaldilles, les samarretes de tirants i els pantalons ajustats. “La nova onada”, anunciaven els titulars. En francès, nouvelle vague. El mateix any, François Truffaut va estrenar Los cuatrocientos golpes. També Claude Chabrol (darrera pèrdua del cinema francès, aquest estiu) va començar carrera en aquella època.

Dir que el cinema francès és deutor d'aquest 1959 és quedar-se curt. Fins a David Lynch, Cronenberg o Gus Van Sant, el nom de Godard sona en eco. La història del cinema ha col·leccionat imatges memorables. La Seberg davant del mirall, fent ganyotes, a Al final de l'escapada. L'Anna Karina de Viure la seva vida, en una sala de cinema, plorant el rostre de la Falconetti a La passió de Joana d'Arc, de Dreyer. Els tres vàndals recorrent el Louvre de punta a punta a Banda aparte. L'inoblidable “T'agrada el meu cul?” de Brigitte Bardot, nua, a Le mépris. O Pierrot (el boig), amb la cara blava, embolicant-se el cap amb dinamita.

De totes aquestes icones, a l'etapa reflexiva. La chinoise i els anys del Dziga Vértov amb Jean-Pierre Gorin. Sobretot, les monumentals Histoire(s) du cinéma, un abrupte recorregut per les imatges del segle. Fins a l'última de totes, Film Socialisme, que s'estrena aquí dintre de dues setmanes.

Al final de l'escapada