Javier Perianes: "La música és molt més transversal del que moltes vegades pensem"

Barcelona"Cada actuació del músic andalús revela la seva maduresa i la seva saviesa", escrivia Jaume Radigales a l'ARA sobre el pianista Javier Perianes (Nerva, 1978). Aquest cap de setmana tenim una nova oportunitat per gaudir del seu talent. Perianes actua amb la Franz Schubert Filharmonia, dirigida per Tomàs Grau, aquest divendres al Teatre Tarragona (20.30 h), dissabte al Teatre-Auditori de Sant Cugat (20 h) i diumenge al Palau de la Música (17.30 h).

Com va anar el concert de fa uns dies dirigint des del piano l’Orchestre de Chambre de París al Théâtre des Champs-Élysées?

— Molt bé, va ser una experiència molt maca. És una orquestra amb la qual he tingut relació des de fa molts anys. Va ser la primera orquestra amb què vaig experimentar això de dirigir des del piano, i tornar-ho a fer amb ells després de tants anys va ser molt emocionant. Vaig disfrutar moltíssim, i a més tocant dos concerts icònics com el 20 i 21 de Mozart.

Repetirà amb ells?

— Sí, tenim projectes per al futur, per al 2023-2024. A més, París és una ciutat amb què he tingut sempre una relació molt fructífera i espero que continuï així.

I amb quina ciutat no té una relació fructífera!

— [Riu] Doncs no ho sé… Hi ha moltes ciutats amb les quals queda molt per fer.

Ho deia perquè té una agenda de concerts interminable… Fins i tot ha estat tocant força aquests dos anys de pandèmia.

— Sí que tinc quilòmetres, sí. En aquests anys de pandèmia molta gent m'ha preguntat: "¿Però tu durant la pandèmia has estat a Alemanya, a Itàlia, a França, a Bèlgica i al Japó?" Doncs, sí. Recordo que al Japó hi vaig arribar el 31 de desembre del 2020, i el 2 de gener van tancar el país perquè van pujar els contagis. Vaig estar-hi quinze dies de quarantena i l'endemà vaig començar a assajar amb la NHK, que és l'orquestra més important del país. Afortunadament i gràcies a Déu, no ha parat gaire l'activitat; era una activitat diferent, perquè el 90% del que tenia es va cancel·lar, però es va substituir per projectes totalment inesperats que va caldre entomar amb tota la flexibilitat, rapidesa i reflexos del món.

El Concert núm. 21 de Mozart és precisament el que toca aquest cap de setmana amb la Franz Schubert Filharmonia de Tomàs Grau. Com van plantejar aquest programa?

— Jo tenia diversos concerts de Mozart programats precisament per a aquest període, i en Tomàs tenia moltes ganes de fer concerts de Mozart amb mi, així que vaig dir-li: “Si tu hi estàs d'acord i jo hi estic d'acord, no perdem més temps parlant”. Va ser una sort que poguéssim encaixar aquest projecte perquè des de fa anys ells volien trobar la manera de col·laborar. Jo encantat, esclar, però per unes raons o altres no era possible, o perquè jo tenia altres compromisos previs a Barcelona amb l'OBC, amb el Palau de la Música o amb altres institucions. Tinc certa fidelitat a les institucions i quan vaig a unes no acostumo a anar a altres, tret que els demani permís i que siguin projectes molt diferenciats.

¿Com veu l'encaix del 21 de Mozart en un programa amb l'Obertura italiana de Schubert i la Simfonia italiana de Mendelssohn?

— És un programa molt adequat. Són obres molt famoses i molt icòniques. La de Mendelssohn és una d'aquelles simfonies que quan comença dius. “Home, la Italiana de Mendelssohn”. La reconeixes immediatament, com el 21 de Mozart. L'Obertura de Schubert, en canvi, no és tan freqüent a les sales de concerts. En un programa on hi ha Mendelssohn, Schubert i Mozart què pot fallar? Són obres que tenen un encaix clàssic. És un Mendelssohn molt fresc, molt optimista, molt vitalista, que coincideix amb l'esperit del concert número 21, que amb clarobscurs i moments de drama i tensió, que també n'hi ha, també és més aviat optimista, vitalista, i amb la tonalitat de do major.

L'any passat va fer uns concerts extraordinaris amb un programa titulat L'amor i la mort, en què relacionava Beethoven, Chopin, Liszt, Wagner i Granados...

— M'agrada que en un concert hi hagi alguna mena de fil argumental o un viatge. Al principi penses: Beethoven, Chopin, Granados, Liszt i Wagner, però això què és? Però és que la temàtica era al voltant de l'amor i la mort. De fet, el títol del programa ens el donava el mateix Granados amb aquesta goyesca cèlebre, famosa i única que és La balada de l'amor i la mort. Les dues sonates de Beethoven i Chopin de la primera part són sonates fúnebres. Després Funérailles de Liszt, que no cal explicar-la. I el programa acabava amb la mort d'Isolda de Wagner amb l'arranjament de Liszt sobre el famós passatge operístic de Tristan und Isolde. Imagina't. El programa s'acaba amb la mort més dolça, que és la mort per amor, després d'haver recorregut tots els tipus de mort, i també d'amor perquè La balada de l'amor i la mort de Granados està escrita a Goyescas, el títol complet de la qual és Goyescas: los majos enamorados. Tota la temàtica girava al voltant del cercle de l'amor i la mort. La música és molt més transversal del que moltes vegades pensem. Tenim tendència a separar per períodes històrics: això és classicisme, això és romanticisme… I sovint la música i els compositors es van donant la mà els uns als altres i es nota la influència dels uns en els altres. Fins i tot en Granados veies traços de certes qüestions wagnerianes.

El 23 de febrer estrena un concert del compositor peruà Jimmy López a Londres. Amb qui es dona la mà aquesta obra?

— Jimmy López és un compositor amb una trajectòria internacional important que ha tingut molt vincle amb la música i els músics finlandesos, perquè la seva formació és finlandesa i li han estrenat obra gent com Esa-Pekka Salonen i Klaus Mäkelä, que és amb qui faré l'estrena a Londres. El concert es titula Ephemerae i va dels sentits, de les olors, de les sensacions. Evidentment, hi ha l'empremta del Jimmy, però també està fet pensant en el pianista a qui li dedica, que en aquesta ocasió tinc la fortuna de ser un servidor. Em va dir: “Si l'hagués escrit per a un altre pianista no l'hauria escrit igual”. Què hi ha en aquest concert? Colors, ritme i, per descomptat, música, que pot recordar una mica les olors i els colors de la música francesa de l'impressionisme. Però fiques tot això en una coctelera i quan ho escoltes és pur Jimmy López, perquè és un compendi de tots els seus colors.

¿És capaç de veure's des de fora per veure en quin moment de la seva carrera està?

— No. Rotundament no. No m'interessa gaire. M'agrada molt veure d'on vens i saber on vols anar, però si m'aturo a pensar on soc, m'atabalo. M'agrada gaudir del moment. Si em preguntes: “Javier, ara mateix quin seria el teu compositor?” Mozart. I a partir de dilluns probablement Mozart. I l'altre dilluns, Jimmy López, no hi ha ningú millor que el Jimmy. Ni Beethoven? No, ni Beethoven, ningú. Evidentment, planeges amb molta antelació, però la meva vocació és gaudir del que faig ara mateix. L'únic que et puc dir és que el meu nivell de curiositat i ànsies de saber és una motivació extra per continuar fent coses.