Javier Cercas: “En alguns casos, la justícia absoluta pot ser la més absoluta de les injustícies”

BarcelonaJavier Cercas promet haver-se convertit en un escriptor nou mentre treballava en Terra Alta, la novel·la amb què ha guanyat el 68è premi Planeta i que es podrà llegir en castellà a partir del 5 de novembre -en català arribarà una mica més tard, el 27, a Columna-. El llibre comença amb un triple crim a Gandesa. Som a l’any 2021, i el mosso d’esquadra que investiga els assassinats d’un matrimoni benestant i la seva criada romanesa és visitat de tant en tant per un passat molt familiar per als lectors: la Catalunya convulsa del 2017, la del procés d’independència, però, sobretot, la dels atemptats jihadistes.

Terra Alta és la desena novel·la que publica. Tots els seus llibres tenen una història més o menys biogràfica al darrere. ¿N’hi ha alguna, en aquest cas?

En primer lloc hi va haver la descoberta personal de la Terra Alta mentre em documentava per a El monarca de las sombras [Literatura Random House, 2017]. És un territori peculiar, amb una orografia diferent de la resta de Catalunya i amb una gent molt hospitalària. En una de les visites un home em va dir: “De la Terra Alta només se’n recorden per bombardejar-nos!”. Quan vaig presentar el llibre a Bot, el poble on va morir Manuel Mena, el meu oncle avi [mort a la Batalla de l’Ebre], vaig explicar que allà em sentia com a casa, i vaig fer servir la paraula pàtria en un sentit cervantí.

Què vol dir?

Al final del Quixot, el Quixot i Sancho tornen al seu poble d’origen i l’escuder s’agenolla abans de dir que està molt content de ser al lloc on té la dona i els fills. La pàtria és el lloc on trobes la teva gent i et sents bé. L’endemà de la presentació anava a agafar el cotxe amb la dona i uns amics i vaig trobar el pany forçat. Vam anar a la comissaria dels Mossos i es van sorprendre. “¿Com pot ser, si aquí no passa mai res?”, em van dir. Aquesta frase acabaria sortint a la novel·la. També una altra frase que un policia em diria sobre la dificultat d’acostumar-se a la vida d’un poble com Bot. Ell, que venia de Barcelona, em va dir que els primers mesos no podia dormir pel silenci.

El dia del premi definia el llibre com el seu primer thriller de debò.

El Melchor, el mosso protagonista, és un personatge assedegat de justícia. L’adoro. No s’assembla gens a mi: ell ha tingut una vida dificilíssima. Hi ha unes paraules de Don Winslow, un autor que m’agrada molt, que encaixen amb el meu llibre: segons l’americà, el protagonista d’una novel·la policíaca “és un home que intenta retornar la decència a un món indecent”.

Explica que un dels temes de la novel·la és el valor i el sentit de la llei en el nostre món actual.

Quan un policia protagonitza un llibre, som davant d’algú que representa la llei. Què vol dir, la llei? Té algun sentit? En alguns casos, la justícia absoluta pot ser la més absoluta de les injustícies.

Terra Alta està ambientada el 2021. És el primer cop que una novel·la seva fa un exercici de futurologia, que a priori pot fer pensar en el Michel Houellebecq de Submissió.

Quan vaig acabar El monarca de las sombras tenia la impressió d’estar arribant al final d’un camí. El territori que havia explorat des de Soldados de Salamina [Tusquets, 2001] ja estava colonitzat, i corria el risc de repetir-me fent un altre llibre en què barregés ficció i realitat. Em ballava pel cap la següent pregunta: “I si fas passar alguna cosa en un lloc on no passa mai res?” I que això tingués a veure amb algú que no pot dormir a causa del silenci del poble on viu que reflexiona sobre la pàtria, el lloc on se sent còmode.

Mentre donava voltes a la idea, però, Catalunya va viure un dels seus estius més tràgics, a causa dels atemptats del 17 d’agost i la tardor calenta del referèndum.

Quan la història arriba no es queda al carrer: t’entra a casa. Entre l’agost i el desembre ho vaig aturar tot, l’únic que podia fer era seguir l’actualitat i escriure algun article. Recordes que a TV3 deien, els dies posteriors al referèndum, que havien posat psicòlegs a disposició de la gent?

Van ser setmanes molt difícils.

Les vaig viure amb una gran angoixa. No crec que, com a societat, ens haguem recuperat d’aquella tardor. I tampoc individualment.

Així i tot, al final va poder tornar a escriure.

Quan vaig tornar-m’hi a posar cap al desembre, era una persona diferent. Terra Alta no va del Procés, però sense el que vaig descobrir de mi mateix i dels altres aquelles setmanes no hauria estat possible. La metamorfosi de Kafka va d’un senyor que es lleva i es converteix en escarabat, però alhora és una novel·la completament autobiogràfica. El mateix passa amb aquest llibre que acabo de publicar.

Els atacs jihadistes a Cambrils el 17 d’agost són especialment importants en la novel·la.

Sí. El que va passar aquell 17 d’agost és l’atemptat més bèstia de la nostra història. És un fet que inscrivim en la mateixa cronologia dels esdeveniments relatius al procés d’aquells mesos, però no hi té a veure.

Van ser el preludi del patiment.

Les experiències dures són el combustible dels autors: la felicitat no ens serveix de res. Mentre escrivia Terra Alta pensava que no tenia res a veure amb els fets històrics i polítics que anaven passant. Em sentia com en un refugi atòmic. Quan en vaig sortir, em vaig adonar que el 2017 marcava el llibre.