Javier Camarena i William Christie: un final exquisit a Peralada
Un programa doble tanca una altra edició especial del festival, que no ha renunciat als noms internacionals
Javier Camarena / William Christie & Les Arts Florissants
Festival de Peralada. 1 d'agost
Javier Camarena va tancar diumenge la 35a edició del Festival de Peralada. Amb l’aura de ser un dels grans tenors del bel canto de la seva generació, com ha demostrat fa pocs dies amb Lucia di Lammermoor al Liceu, el mexicà va oferir un recull d’àries fent gala d’una veu molt bonica i plena de colors i matisos.
Va iniciar el concert amb l’ària de Prendre le dessin d’un bijoux… Fantaisie aux divins mensonges…, de Lakmé, acompanyat per l’Orquestra i el Cor del Liceu dirigits per Riccardo Frizza. Un cop escalfada la veu, va seguir amb Ah cette voix quel trouble… Je crois entendre encore… de Les pêcheurs de perles de Bizet, apassionat al principi i líric després, que va aixecar el primer bravo d’entre el públic.
Va cantar molt bé l’alegra Com’è gentil del Don Pasquale de Donizetti i l’ària Dies Bildnis ist bezaubernd schön… Abans unes gotes de pluja gairebé imperceptibles havien començat a caure i part del públic no es va poder estar de posar-se els impermeables que proporciona el festival. El soroll va ser tan fenomenal que Camarena, després de deixar passar un temps prudencial, es va impacientar i va preguntar “Ja ens l’acabem de posar? Plou?” i l’altra part del públic, també desesperat pel soroll quan ja no plovia, va contestar-li amb un fort “No!”
Superat l’escull, el tenor va cantar amb gran sensibilitat Che gelida manina de La bohème i va tancar el concert amb un referent del bel canto, Ah mes amis… Pour mon ame…, la popular ària dels nou dos de pit de La fille du régiment, que va cantar com si fos la cosa més fàcil del món i va fer embogir el públic de l’auditori.
Als bisos va fer l’esperada La donna è mobile amb notes brillants, coloratura impecable i final de pinyol, i amb el bolero Contigo en la distancia, amb una orquestra entregada, maraques i solo de trompeta inclosos, va posar el punt final.
Imponent William Christie
La vetllada de clausura va comptar també amb un concert de primer nivell a la tarda a l’església del Carme. William Christie i Les Arts Florissants, en formació de quintet de corda més ell al clave, van oferir un concert íntegrament dedicat a Händel d’una qualitat superba.
La Sonata en trio en do menor va sonar neta, perfecta, de ritme brillant, amb el primer violí donant indicacions a la resta de músics que tocaven ballant i mostrant una plena complicitat que va fer les delícies del públic. El mateix va passar amb la Sonata en trio en si bemoll major, que va ser pura delícia.
Però el plat fort era la cantata pastoral de Händel Aminta e Fillide, a càrrec de les sopranos Jessica Niles i Shaked Bar. La primera, de veu bonica i ampla, coloratura àgil i entrega escènica, va cantar amb sentiment i convicció, mentre que a Bar se li va escapar alguna nota. Amb tot, totes dues van mostrar uns importants dots teatrals que van encantar al públic.
