Javier Botet: “En la vida real, els monstres no necessiten maquillatge”

SitgesÉs l’actor espanyol més internacional juntament amb Antonio Banderas i ha aparegut en capítols de Joc de trons, les dues parts d’It, Alien: covenant, Insidiós, La mòmia, El renascut i La cumbre escarlata. I, tanmateix, a Javier Botet (Ciudad Real, 1975) poca gent el para pel carrer, perquè en aquestes pel·lícules sempre interpreta monstres i criatures fantàstiques. És un benefici indirecte de patir la síndrome de Marfan, un trastorn que li ha deixat unes extremitats molt llargues i primes i una flexibilitat que li permet moure’s de maneres gairebé irreals. Aprofitant que estrena a Sitges dues pel·lícules, Ventajas de viajar en tren i Amigo, ahir el festival va lliurar-li el premi Màquina del Temps.

Que el gran públic no conegui el teu nom no ha impedit que el Festival de Sitges et reti un homenatge.

És que Sitges adora els monstres. I a mi ja m’està bé no ser famós. Prefereixo el reconeixement dels professionals, que et tornin a trucar per treballar. En el fons, viure del cinema que estimo, fent el que m’agrada i portant una vida normal és el màxim a què podria aspirar. Molta gent creu que l’objectiu és la fama, però la fama distorsiona una vida normal.

Com vas començar a interpretar papers de monstre?

Des de petit m’agradava la ciència-ficció, el terror i la fantasia, tots els universos que s’escapaven de la realitat. M’he passat la vida dibuixant i modelant amb plastilina criatures fantàstiques! I un dia vaig anar a un taller d’efectes especials de Pedro Rodríguez i ell va entendre que el meu cos era perfecte per encarnar certes criatures i em va ajudar a aconseguir una feina a Sota l’aigua tranquil·la. Per als tècnics d’efectes especials soc com un animatronic al qual no li han de canviar les piles i que fa tot el que li diu el director.

¿I com es produeix la internacionalització de la teva carrera?

Gràcies a Mama, que produïa Guillermo del Toro. I sobretot al test de moviment de la pel·lícula que van penjar a YouTube. Mama va ser un èxit, però la gent es pensava que el monstre que jo feia era digital. Quan van veure el test es van adonar que no era 3D ni quatre pals moguts per cables, sinó un actor. I aleshores vaig començar a rebre moltes ofertes i porto sis anys sense parar de treballar, viatjant per tot el món i coneixent grans directors i estrelles. Em sento el paio més afortunat del món i de vegades em pregunto quant de temps pot durar, això.

És curiós, el teu èxit, quan semblava que el digital feia innecessari l’actor per a la creació de monstres.

Jo prefereixo els efectes físics, tot el que és tangible. I també m’agrada més insinuar que mostrar. Als directors sempre els dic que és millor no ensenyar gaire la criatura. Al primer Alien, el monstre gairebé no es veu fins al final, i només uns segons.

Quina és la criatura que et sents més orgullós d’haver interpretat?

Estic molt agraït d’haver fet la Niña Medeiros de [REC]. Veure la gent embogir quan es va passar aquí, a Sitges, va ser increïble. I Mama va ser una gran aventura: mesos de rodatge, el primer film internacional, treballar amb Jessica Chastain...

Amigo, que s’ha presentat a Sitges, es basa en una idea teva i s’allunya del registre fantàstic. I, tot i així, el físic marca molt el teu personatge, víctima d’un accident que no es pot valdre per si mateix.

Esclar. Quan escrius un projecte, el més intel·ligent és aprofitar el que tens, i per això jo exploto el meu físic. També ho fa Woody Allen quan escriu guions de perdedors per aprofitar el seu físic de pringat. O també Stallone quan escriu Rocky. No explotar el meu físic seria com tenir un superpoder i no fer-lo servir.

A Amigo el monstre no ets tu sinó el personatge de David Pareja, l’amic que té cura d’ell.

Tots dos som una mica monstres, però sí, sobretot és el David. En la vida real, els monstres no necessiten maquillatge. I la maldat i la bogeria són territoris apassionants d’explorar per a un actor.

Confessa: ¿els amics et diuen “monstre!” per fer-te emprenyar?

No, però diuen que els he arruïnat el gènere de terror. Els meus amics no van gaudir del final de [REC]: mentre el públic s’acollonia amb la Niña Medeiros, ells pensaven “guaita, el Javi en calces”.