Jaume Plensa porta a Ceret retrats, cossos i versos

CeretLa famosa Crown Fountain de Chicago (2004) no tan sols va potenciar la carrera internacional de l’escultor Jaume Plensa (Barcelona, 1955): durant el procés de creació va obrir nous camins per abordar la condició humana i els retrats van guanyar pes dins la seva obra. “Vaig filmar un miler de persones per fer la Crown Fountain, per tenir un mosaic tan ampli com fos possible de les persones que viuen a la ciutat. M’ho vaig passar tan bé que vaig començar a treballar els rostres des del punt de vista clàssic, amb materials de la tradició com l’alabastre i el bronze”, explicava ahir l’artista al Museu d’Art Modern de Ceret, on presenta l’exposició El silenci del pensament, formada per obres dels últims anys -tres instal·lacions i cinc caps monumentals de basalt i bronze.

“Això va passar en paral·lel a un moment en què la meva obra es consolidava i mentre feia les meves peces amb lletres”, va afegir. Així que els caps monumentals, les figures fetes amb les lletres de vuit alfabets diferents, les siluetes i les figures il·luminades de resina revelen un ventall ampli d’interessos i, com demostra l’exposició, un corpus molt coherent. “És un recorregut per les famílies de la meva obra -resumia l’artista-. El museu té uns espais d’escala humana molt bons”. “En lloc d’un marc natural, el públic descobrirà l’obra de Jaume Plensa en un marc històric”, va dir la directora del centre, Nathalie Gallissot, que va subratllar la importància que té l’art públic perquè els espectadors entrin en l’univers de Plensa. On per ara seguirà sense poder-se veure una peça nova seva és a Barcelona: no hi ha notícies de l’escultura monumental i icònica que li havia encarregat Xavier Trias i que va quedar encallada pel seu cost. L’escultor, ahir, no s’hi va voler referir.

L’ajuda i els records dels amics

La peça que rep els visitants al museu és Lou, un cap monumental de basalt que s’exposa per primera vegada. La noia retratada no és cap desconeguda per a Plensa: és la filla d’un amic, el director del Museu Picasso d’Antibes. “Moltes vegades retrato les filles dels meus amics. Trobo bonic que hi hagi una relació emocional, pots treure més coses de la persona amb qui treballes”. La Lou també és la protagonista del primer dels cinc caps d’alabastre que Plensa exposa a la basílica veneciana de San Giorgio Maggiore. En tots dos casos, les parts sense tallar del bloc es converteixen en l’element estètic que els dóna volada.

Siluetes 2011-2012 també està formada per persones pròximes a Plensa: el seu fill gran, el fotògraf de les seves obres, Martí Gasull i amics músics i artistes de mig món, que prenen mida gairebé humana i s’escampen per una sala. De la boca de cadascuna de les figures en surt, com en algunes miniatures medievals, un vers o un pensament -que recorda les bafarades de text dels còmics- d’autors com William Blake, Gandhi, Elias Canetti i el poeta José Ángel Valente. “Ara nosaltres som també siluetes”, va observar Plensa quan va entrar a la sala amb els periodistes. “Amb aquesta il·luminació a contrallum sembla que hi hagi fum, que és una metàfora molt bonica de l’ésser humà. A vegades sembla que som dins la boira i altres vegades som més visibles”.

“Aquesta peça resumeix molts dels meus principis: el paper del retrat, del cos i de la paraula. També la idea romàntica que els pensaments queden fixats en l’espai encara que siguin invisibles”, explicava. La primera peça que va realitzar d’aquest grup es remunta al 1997; un procés de maduració que ha d’anar en paral·lel a un ritme de treball vertiginós per materialitzar les nombroses exposicions internacionals que presenta cada any: “Ja treballo en projectes per al 2018 i això, en el camp de l’escultura, no és gaire marge”.

Ombres més valuoses que la llum

Jaume Plensa va exposar la instal·lació Talking continents per primera vegada a Nova York el 2013: aquí no hi ha representat cap dels seus amics, però les pedres suspeses en l’espai damunt les quals seuen uns personatges sí que hi tenen a veure: “Tinc una xarxa d’amics que m’avisen quan troben una pedra interessant. Ara estic interessat en unes pedres del Pirineu aragonès que són absolutament planes. Les pedres són meravelloses, guarden la memòria de la natura”. Mentre que els versos de Siluetes 2011-2012 s’enfilen fins al sostre, en aquesta peça són les ombres de les escultures les que s’apoderen de l’espai: “L’ombra és el reflex de la realitat i en aquesta obra són tan importants com la llum. Quan perdem l’ombra, perdem el rumb”.

La mostra també inclou dos homenatges. Els bronzes Sanna’s dream i Rui Rui’s dream provenen de dues peces de basalt i amb aquest transvasament de materials Plensa ha volgut recordar l’escultor Brancusi, que creia que els materials amb què realitzava les obres tenien un valor artístic limitat i el que era realment important és el que expressen: “El material és el punt de sortida, després el temps fa les seves correccions. El temps és el gran assistent de l’artista”.

L’altre homenatge té a veure amb Ceret: la ciutat és coneguda per la qualitat de les cireres que s’hi produeixen. Per a Plensa són un dels motius que defineixen millor l’art del Barroc i per això va envoltar els tres poetes de l’obra que tanca el recorregut, Air, Water, Void, de 120.000 peces d’aquesta fruita, fetes amb plàstic -que ja havia utilitzat el 2014 a la galeria Scheffel d’Ausburg-. Els tres personatges es tapen la boca, un símbol de l’afany per superar la limitació dels sentits i assolir una consciència més profunda en un món interior: “Potser hi ha maneres més importants per comunicar-se que les paraules”.