Grafòman impenitent (i incontinent i eufòric, com al títol d’un dels seus primers llibres), Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984) és sens dubte un poeta que seria un error qualificar d’emergent perquè ja ha emergit amb una potència indiscutible. Després d’haver publicat, en pocs anys, una dotzena de títols de poesia, ell mateix va tenir la necessitat de clarificar el panorama de la seva producció i ho va fer amb el volum Tots els sepulcres (publicat l’any 2015 per l’editorial Labreu, del catàleg de la qual Pons Alorda és una icona), que presenta com a trilogia els títols fins aleshores més rellevants sorgits de l’experiència poètica alordiana: Els estris de la llum, Cilici i Carn vol dir desaparicions. L’han seguit, publicats també per Labreu els anys 2016 i 2017, dos llibres importants més, Cala foc als ossos i el recent Era, que és el pretext per trobar-nos al cafè Aràbic de Llucmajor un matí de divendres, i per tant, dia de mercat. L’escriptura de Pons Alorda també brilla en prosa, especialment a la novel·la Faula (publicada per Lleonard Muntaner Editor l’any 2012) i al dietari Apocalipsi Uuuuaaaaa, escrit durant el seguiment del rodatge de la pel·lícula Història de la meva mort, d’Albert Serra, mentre que la seva traducció/deglució de les seminals Fulles d’herba de Walt Whitman (aparegut el 2014 sota el segell d’Edicions de 1984) ha estat aplaudida i premiada àmpliament. És gairebé inexcusable la seva presència a festivals i recitals d’arreu dels Països Catalans, i és un dels protagonistes de la denominada Generació (H)Original, documentada a l’exposició i al catàleg homònims sobre el grup de poetes que s’ha mogut i promogut entorn i des del bar (H)Original del Raval de Barcelona des de l’any 2001 fins a l’actualitat, un poc a la manera dels dadaistes al Cabaret Voltaire d’Hugo Ball i Emmy Jennings a Zúric (tot i que aquest va tenir una existència molt més fugaç). Jaume C. Pons Alorda fa l’efecte d’escriure per corroborar la seva certesa que no existeixen límits (estètics, formals, morals, socials) al poder i la fortor que emanen de l’escriptura en llibertat. I no té inconvenient a autoqualificar-se com un escriptor mediocre, perquè sap que no ho és.
-Una dita mallorquina relativa a la mort avisa que, en dir ‘era’, ja han batut.
-Hi vaig pensar, i també en la que diu que, qui no vol pols, que no vagi a l’era. M’interessa la col·lisió entre la cultura popular i l’alta cultura, entre el sagrat i el profà, entre la mística i l’escatologia. Em definesc a partir del punt en què aquests contrastos es topen, de la voluntat de fusionar-los.
-En tot cas, Era és un títol polisèmic per a un llibre amb un estructura molt tancada, que es replega en ella mateixa.
-L’estructura del llibre és circular i també especular, els poetes s’emmirallen entre ells per parelles, un poc com els capítols de Rayuela de Cortázar. La idea d’una estructura en cercle em va venir del Finnegan’s wake, de Joyce, que acaba com comença, i també de la sèrie original de les pel·lícules d’ El planeta dels simis, les cinc que es varen estrenar entre el 1968 i el 1972, que són un seguit de metàfores polítiques en què la cinquena acaba allà on comença la primera, la de Charlton Heston. Tot i que sigui un llibre de poemes desenvolupa un món narratiu, novel·lístic, una mica tancat i obsessiu com els de Baltasar Porcel o Antònia Vicens. I al final els poemes poden ser llegits com cadascú vulgui i en l’ordre que li vingui de gust, crec que és necessari democratitzar el procés de lectura.
-Al pròleg, Eduard Sanahuja subratlla que cada poema es correspon amb un indret d’un itinerari que vares fer a Roma, resseguint els escenaris de la pel·lícula La grande bellezza de Paolo Sorrentino.
-És cert. Feia anys que treballava en els poemes d’aquest llibre però el que no acabava de trobar, precisament, era l’estructura, la manera de construir el llibre perquè els poemes es relacionassin entre ells. Mentrestant vaig veure La grande bellezza, que em va entusiasmar, i la meva parella [la poeta Anna Gual] em va regalar un viatge a Roma, amb una ruta psicogeogràfica que recorria els indrets on es localitza la pel·lícula, i que em servien de mirall. Aleshores vaig pensar a fer el mateix amb els poemes, que s’emmirallassin entre ells en un nombre total que fos múltiple de tres, perquè el tres és el meu número favorit, és el número fonamental en la nostra cultura: els treis Reis Mags, la Santíssima Trinitat, tot està organitzat a partir del tres. I així, els poemes s’emmirallen en aquesta ruta psicogeogràfica per Roma, i per una ciutat imaginària que s’hi reflecteix. Hi ha moltes referències al film, tot i que de vegades són molt subtils. Per exemple, una de les més clares és la del poema 18-22, el que es titula Hem d’escapar de l’estàtua. Els dos primers versos diuen: “La màquina humana, / una sagrada pantomima”. I “la màquina humana” no és més que la traducció de L’aparatto umano, que era el títol del llibre que havia escrit Jep Gambardella [nom del personatge protagonista de La grande bellezza ]! Per altra banda, hi ha escenaris i situacions d’aquesta pel·lícula que em recorden determinats contes de Biel Mesquida.
-Sí que comparteixen una atmosfera semblant. I també fa pensar, de vegades, en certs relats i novel·les de Miquel de Palol.
-I de Porcel! Hauríem de començar a dir que Porcel és el nostre William Faulkner. I Antònia Vicens, la nostra Carson McCullers.
-Has esmentat El planeta dels simis com una sèrie de metàfores polítiques. I Era és un llibre que també admet una lectura política.
-És clar que molts poemes varen ser escrits sota l’influx del Procés català, i que en parlen encara que a primera vista això no sigui obvi. Per exemple el 29-11, que es titula La constatació i que diu: “Tu, Mare Insubstituïble, / amb mi tens la prova / que una amputació / pot aprendre a avançar / i a independitzar-se”. Molts lectors pensen que parla de la meva relació amb la meva mare, però em sembla evident que també es refereix a la relació entre Catalunya i Espanya! O que es pot llegir així, com a mínim. En tot cas m’agrada que els poemes puguin tenir lectures diferents, perquè ho admeten: com diu Àngel Terron d’ell mateix, jo sóc un poeta hermètic natural, en el sentit que tinc més tirada i estic més còmode expressant-me a través del símbol i la metàfora. Ser molt explícit, o molt realista, o molt figuratiu, no m’interessa perquè m’avorreix. Sigui com sigui, el llibre parla d’un final i d’un nou començament, que crec que és el que hauria de succeir entre Catalunya i Espanya. A mi m’agradaria que això es traduís en una plena independència de Catalunya, cosa sobre la qual era molt optimista fa uns mesos, i ara en canvi em sento francament pessimista. Era és el meu llibre més polític juntament amb Faula, que tocava temes com la immigració o les xarxes socials, lligades al fenomen de la pèrdua de la memòria col·lectiva.
-Tu que n’ets un dels protagonistes, digues com veus els canvis que s’han produït en la poesia, i en la literatura catalana, en els darrers deu o dotze anys, els anys de la crisi.
-L’any 2008 va sortir l’antologia Pedra foguera, que significa l’aparició pública d’una generació, la meva, que reivindica l’esperit d’una altra generació anterior, la dels setanta. Això vol dir molts recitals, experiències multillenguatge, llocs de trobada, petites editorials exquisides... El bar (H)Original ha estat un punt d’inspiració per a tothom, també per a la creació de llibreries i editorials independents. Ara, els que érem joves quan va aparèixer Pedra foguera ja no en som tant, de joves...
-Bé: jo sóc jove, tu encara ets més jove, i després hi ha els joves-joves, com diu en Josep Lluís Aguiló.
-[Riu] Exacte! Idò ara ja han sortit joves-joves que, com ha de ser, van a l’inrevés dels que els precedeixen i que, per tant, cerquen altres referents i altres maneres de fer. No els interessa tant recitar, i, per tant, la lectura com a acte col·lectiu, sinó la lectura individual, en silenci, cadascú a ca seva. No es fixen tant en els autors que nosaltres hem reivindicat sinó en d’altres com Parcerisas, Comadira... En general ho han tingut una mica més fàcil, i han pogut aprofitar les vies que nosaltres, o abans el grup dels Imparables, havíem obert. Al meu entendre és, en conjunt, una situació molt positiva: hi ha una diversitat i una vitalitat molt grans, tot i que és clar que, en un futur més o menys pròxim, aquesta explosió de propostes i d’idees s’haurà de garbellar. Els dos grans reptes de la literatura catalana en el segle XXI crec que seran el temps, governar el temps, i triar.
-I tu com t’hi veus, en aquest panorama?
-Jo aguantaré, ni que sigui perquè tenc moltes ganes i molta il·lusió. Mira, ara mateix estic fent feina en dos projectes que em tenen entusiasmat: una novel·la que segurament es titularà Matances, perquè la matança del porc hi té una importància fonamental, i un llibre de contes que durà per títol Escola d’energia, i que és com una novel·la fragmentada. La novel·la juga molt amb les notes a peu de pàgina, com David Foster Wallace a La broma infinita : és un recurs que a alguns lectors els encanta i que a d’altres els pareix una puta merda, i a mi això m’encanta perquè estic a favor de totes les reaccions que es puguin produir amb la lectura d’un text. El protagonista dels dos llibres és en Iannis de Corfu, que sempre és el protagonista de totes les meves històries i que és el pintor Miquel Barceló. Per això et deia que aguantaré, per la força que em dona el fet mateix d’escriure, no perquè sigui un escriptor extraordinari. Al contrari, jo em definesc com un escriptor mediocre, que s’hi esforça molt però que és conscient que hi ha altres escriptors molt millors. Ara bé, els personatges genials solen emprenyar-se sovint, i jo crec que emprenyar-se no serveix per a res. Jo vull ser mediocre però útil als altres, obrir camins, ser un pioner, com Whitman. Vull que la meva literatura serveixi per alimentar, per aconseguir allò que deia Cruyff: “ Salid y disfrutad ”.