Jauja

Tan despullada que sembla, i Jauja és plena de correspondències. El pare que s’endinsa en un paisatge inhòspit a la recerca de la seva filla segrestada és molt John Ford. El tractament avantguardista de la dramatúrgia i del treball amb els actors hauria encantat tant a Samuel Beckett com a Monte Hellman o Aki Kaurismäki (de fet, el director de fotografia, Timo Salminen, és col·laborador habitual del finlandès). La interacció de l’individu amb un paisatge de contorns encetats remet a aquells escenaris naturals tan febrils d’alguns films de Herzog i, segons com, a la falsa lletjor de Pasolini. Ben mirat, Jauja s’assembla a tantes coses que en realitat no se n’assembla a cap. El film de Lisandro Alonso és tan únic que se’ns esmuny, i l’intentem atrapar amb comparacions que potser són certes però també inexactes. En tot cas, benvingudes siguin aquestes diapositives de bellesa pictòrica sobre un viatge al cor de les tenebres. ¿O potser era a les muntanyes de la bogeria? ¿O a través d’una porta interdimensional? De nou, Jauja se’ns esmuny.