‘Jane Eyre’, una heroïna romàntica i també feminista

Barcelona¿La indòmita Carme Portaceli dirigint un dels clàssics de la novel·la romàntica del segle XX? No imagineu vestits d’època i decorats de camps idíl·lics. La mateixa directora és la garantia que la Jane Eyre que es podrà veure al Teatre Lliure des de demà fins al 26 de març no serà ni cursi ni dòcil ni sensibloide però, això sí, seguirà sent un tractat sobre “l’home i la dona i la possibilitat de l’amor”. De passada, portarà al teatre el nom d’una autora clàssica -que van escasses-, la més gran de les germanes Brontë, Charlotte, sobre la qual per exemple tot un Lluís Pasqual, el director del Lliure, reconeix una llacuna: “No sabia qui era Jane Eyre i no sabia que Cims borrascosos fos d’Emily Brontë”.

La fascinació de Carme Portaceli per Jane Eyre comença precisament per la vida de les germanes Brontë, tres filles d’un pastor anglicà que vivien isolades al ventós West Yorkshire i que, tot i no tenir pràcticament cap contacte amb l’exterior, van crear un món literari propi des de la cuina de casa seva escrivint en trossets de paper. Totes van arribar a publicar novel·les, i ho van fer amb pseudònims d’home. “Feien d’institutrius en escoles i la Charlotte ho odiava perquè deia que criaven les nenes per ser tontes”, afirma Portaceli. Aquest caràcter rebel i independent és el que l’autora va cedir a la protagonista de Jane Eyre, una nena òrfena criada per una tia que “s’enfrontarà al món” sense renunciar a “la puresa” i “dient sempre la veritat”: “Passi el que passi sempre tira endavant i manté el respecte per ella mateixa. No suporta la falta de respecte”, diu la directora. “És un personatge que hauria de caure i no aixecar-se, però ella té una moral i uns principis inamovibles. I lluita per la seva felicitat”, defensa Ariadna Gil, que li dona vida. La noia aspira a la llibertat però, conscient de les seves possibilitats, comença aspirant a canviar la manera de guanyar-se la vida. Per això se’n va. I se’n va per acabar coneixent el senyor Rochester (Abel Folk), un home solitari, brusc i amb un passat esquerdat que troba en la jove Jane una altra ànima solitària però amb una sinceritat, veritat, justícia i manca de malícia irresistibles. “És una història de superació i d’amor amb un happy end fantàstic en què la gent pugui somiar”, sentencia Portaceli. ¿Una revisió feminista de Jane Eyre? “No. És que Charlotte Brontë ja ho és”, respon.

La directora ha esquivat els llocs comuns i serà fidel a les posades en escena contemporànies que li són habituals, amb un treball gestual acurat, amb música en directe (aquí el violoncel d’Alba Haro i el piano de Clara Peya, autora de la música original) i una escenografia no realista, en aquest cas pràcticament buida però amb projeccions dels agrestes paisatges naturals anglesos que pinten l’escena i el vestuari dels actors. L’adaptació d’Anna Maria Ricart ha tingut en compte el desconeixement de l’original -a diferència dels països anglosaxons, que és lectura obligada- i ha donat sentit i profunditat a la misteriosa boja de l’àtic que viu a la casa de Rochester.