Jan Lauwers: “El #MeToo ja ha canviat el món de les arts escèniques”

Entrevista al director d’‘Isabella’s room’

Jan Lauwers: “El #MeToo ja ha canviat el món de les arts escèniques”
i Laura Serra
06/10/2018
4 min

BarcelonaEl festival Temporada Alta inaugura avui la 27a edició recuperant una fita del teatre europeu des que es va estrenar el 2004 Isabella’s room. Jan Lauwers (Anvers, 1957), un dels noms internacionals més destacats que passarà per Girona i Salt en els pròxims dos mesos i mig, parla de l’impacte d’aquesta obra, la seva idea d’artista, la Needcompany i l’escàndol al voltant del seu compatriota Jan Fabre.

L’obra està marcada per la mort del seu pare i l’herència que els va deixar: una col·lecció d’objectes antics sostrets de l’Àfrica.

Heretar-los va ser una catàstrofe. Avui ja no pots tenir aquest tipus de col·lecció, d’objectes etnològics de l’Àfrica. Està prohibit, forma part de l’època colonial. La majoria els vaig donar, però alguns va ser posar-los sobre l’escenari -com una mòmia d’un falcó de fa dos mil anys- i començar a escriure la història de la meva família. I s’hi va afegir un altre element, que és la relació que tinc amb l’extraordinària actriu Viviane de Muynck: em vaig adonar que no hi ha gaires textos escrits per a actrius grans i fortes, i n’hi vaig fer un.

L’obra reviu moments clau del segle XX: les guerres mundials, Hiroshima, el colonialisme, Picasso, David Bowie... Això és ambició!

El meu pare va néixer a principis de segle i va morir el 2001; això em permetia tractar el segle sencer. Però no hi ha una lògica en la tria, són moments i personatges importants en la meva vida que s’acaben convertint en un conte. Quan vaig escriure l’obra no sabia que tindria un impacte tan gran. Té màgia. Hi ha gent que l’ha vist 40 vegades.

Aquí també va tenir impacte quan va venir al Lliure fa 13 anys. Per què?

No ho sé, ha passat arreu del món. La seguim fent i crec que la farem fins que ens morim, perquè a la companyia li agrada i es manté fresca i viva. N’estic molt orgullós, però també és una creu, perquè com a artista vols anar més enllà i sempre estàs tornant a Isabella’s room, quan ja has pres molta distància de l’obra.

No defineix el Jan Lauwers d’avui?

Isabella’s room em va canviar la vida com a artista. Vaig decidir escriure-la per obrir les comportes i fer obres més obertes. És una part molt important de la meva vida.

En canviaria alguna cosa?

Sí, ho hauria de fer, però la Viviane no vol. El món ha canviat tant! És més sensible al colonialisme, al racisme, al #MeToo... Només als Estats Units hi ha gent que ha cridat en contra de l’obra perquè diuen que no podem parlar de l’Àfrica si no som africans, tot i que fem una crítica al colonialisme i el racisme. Igual que ara diuen que no pots entendre un homosexual si no ets gai. Jo no hi estic gens d’acord.

Amb l’actriu Viviane de Muynck treballen junts des de fa 25 anys.

La Needcompany és una companyia molt sòlida, en què hi ha gent amb qui fa 33 anys que treballo. Ens ho passem bé junts. Escric per a ells, els conec i sé com reptar-los. Quan escric una obra, el moment més delicat és quan la llegim junts per primer cop. Si no els agrada, tinc un problema, perquè poden dir-me que no. És una companyia molt oberta i només treballem plegats quan ens ve de gust.

Com aconsegueix que l’actor es fusioni amb el personatge? Aquest és un camí que altres artistes estan seguint, com Àlex Rigola.

Vaig començar-ho a fer fa 30 anys, així que per a mi no té res de nou. Sé que la meva obra ha influït l’Àlex i molts altres artistes d’Europa, i n’estic content, però per a mi aquesta recerca ja no és un objectiu. Els meus actors interpreten personatges, senzillament és que hi estan molt a prop, són a la seva pell.

Quin és el seu objectiu avui?

La meva fita és fer bones obres d’art. La Needcompany és una companyia d’art total i està més viva que mai. Tenim molts artistes, n’han entrat de joves, i fem interpretació, escriptura..., però també exposicions, art visual... Ara estic al meu estudi pintant i preparant una exposició.

Es tracta de buscar l’impacte emocional i no racional en el públic?

L’art ha de parlar als sentits, a les emocions. Hi pot haver un concepte al darrere, però aquest no ha de ser l’objectiu, això no m’interessa. Em prenc l’escena com un llenç.

Un dels grans artistes belgues, Jan Fabre, ha estat acusat d’abusos a actrius de la seva companyia. Vostè ha signat un manifest en què es compromet a no tolerar comportaments abusius. Com ho ha viscut?

És una gran polèmica al meu país. Estic molt trist, és tot el que puc dir. Esperem a veure què diu el tribunal i el ministeri de Cultura, que s’ho han pres molt seriosament. Em va xocar molt. Em sap molt greu que això fos possible. A la Needcompany no ho seria. En vam parlar amb els artistes obertament: això no pot passar aquí. Jo treballo amb dones fortes i tenim una bona relació.

L’ha afectat d’alguna manera?

No, perquè no em sento acusat. Em sento insultat perquè això pugui passar al món on treballo. No ho vull, per això vaig signar el manifest. Fem una feina molt delicada i molt bonica, i el cos dels ballarins és important, és sagrat. Si traeixes això, has de deixar de treballar.

El #Metoo canviarà el món de les arts escèniques?

Totalment. Ja l’ha canviat.

stats