James Franco, de la pitjor pel·lícula a la millor comèdia

Enviat especial a Sant Sebastià“Tan dolent que és bo”, el lema que resumeix la fascinació pel cinema de sèrie Z més tronat va assolir un nou significat quan el 2003 es va estrenar als Estats Units The room, de la qual un crític va escriure que era “el Ciutadà Kane de les pel·lícules dolentes”. Barreja de melodrama, thriller psicològic i pur despropòsit, The room no era intencionadament dolenta com els films de la productora Troma i la saga Sharknado ; era, simplement, un fracàs en totes les seves decisions artístiques, des del guió més absurd fins a la direcció incompetent i les interpretacions ridícules. Un desastre absolut, apocalíptic i, al mateix temps, un film completament fascinant. ¿Com s’havia arribat a produir una pel·lícula així? ¿En què pensaven els seus responsables? ¿I quina mena de persona era el director i protagonista, Tommy Wiseau?

A partir del llibre de Greg Sestero, actor del film i amic de Wiseau, James Franco recrea a The disaster artist el rodatge de The room en tota la seva catastròfica glòria. Presentat ahir a Sant Sebastià, el film va ser ovacionat per un públic que va riure de valent amb la ineptitud de Wiseau, un personatge gairebé irreal, amb un accent estrany i sense cap talent com a actor però amb una passió desbordant i un compte bancari sense límits. “Tota la seva vida havia sentit només una paraula: no, no i no. Però ell es veia a si mateix com James Dean. I llavors va fer una pel·lícula. Ell volia fer un drama a l’estil Tennessee Williams, però ningú més ho va veure així”, diu Franco, que es reserva el paper de Wiseau i regala al seu germà Dave Franco el de Sestero.

Celebrar el fracàs

The disaster artist, òbviament, té molts punts en comú amb Ed Wood. Però val la pena assenyalar-ne una diferència: si el film de Tim Burton acabava amb el protagonista marxant de la première de la seva pel·lícula abans de saber el veredicte del públic, Franco sí que ens mostra els espectadors de The room petant-se de riure durant la primera projecció del film, al·lucinant amb el despropòsit i, finalment, rendint-se a la bogeria absoluta de la proposta. Wiseau no va ser nominat a l’Oscar com ell pretenia, però la pel·lícula va generar al voltant seu un culte fervorós a l’estil de The Rocky horror picture show. I, d’alguna manera, el film de Franco reivindica la celebració joiosa i compartida del fracàs, no des d’una posició paternalista, sinó imbuïda d’una certa admiració. “Hi ha moltes pel·lícules dolentes al món però la gent continua veient The room actualment -defensava Franco ahir-. I crec que en part és perquè el Tommy va posar-hi el cor i l’ànima a l’hora de fer-la. Es considera un gran fracàs, però també es pot veure com un èxit. A mi m’ho sembla”. Potser no té la poesia d’Ed Wood, però The disaster artist és un cant a la passió pel cinema molt i molt divertit, que en el context d’un festival de cinema ple de retrats sobre el dolor i la desgràcia sempre s’agraeix.

Curiosament, Le lion est mort ce soir, l’altre títol a la secció oficial de la jornada, també inclou una reivindicació del cinema com a joc lúdic i lliure, com a plaer gairebé infantil. La pel·lícula gira al voltant d’un Jean-Pierre Leaud que interpreta una variació d’ell mateix, un actor llegendari que aprofitant un descans del rodatge visita la casa on va viure amb un antic amor i, d’alguna manera, acaba actuant a la pel·lícula amateur que roden un grapat de marrecs del poble. Tot i la precarietat física de Leaud, el film de Nobuhiro Suwa és una petita meravella, un deliciós diàleg entre els vius i els morts, entre el present i el passat. És un film ple de fantasmes però també de vitalitat, de somnis i, sobretot, de gran cinema. El director japonès més afrancesat del món firma una pel·lícula a l’altura de la sublim Yuki i Nina i un preciós homenatge a la figura de Leaud que representaria un final impecable de la carrera del mític protagonista d’Els 400 cop s.