Jaime Camino, el compromís amb la memòria històrica

BarcelonaEl cineasta barceloní Jaime Camino ha mort aquest dissabte a Barcelona als 79 anys a causa d'un càncer. Nascut a la capital catalana al 1936, va dirigir tant documentals com ficcions on la memòria històrica tenia molta rellevància. Seves són pel·lícules com 'Las largas vacaciones del 36' (1976), 'Dragon Rapide' (1986) i els documentals 'La vieja memoria' (1978) i 'Los niños de Rusia' (2001). L'any 2009 l'Acadèmia Catalana del Cinema li va concedir el Gaudí d'honor.

Professor de piano, llicenciat en dret, novel·lista i crític de cinema, va començar la carrera cinematogràfica als anys 60 amb curtmetratges documentals i pel·lícules com 'Los felices 60' (1963) i 'Mañana será otro día' (1966), en què ja era present un esperit crític. Ja en aquest primers treballs va tenir problemes amb la censura franquista, especialment per 'España otra vez' (1968), perquè atorgava valor positius a un membre de les Brigades Internacionals. De fet, el guió d'aquesta pel·lícula el signaven Camino, Román Gubern i l'escriptor nord-americà Alvah Bessie, un veterà de les Brigades Internacionals que als anys 50 es va convertir en un dels Deu de Hollywood, és a dir, un dels represaliats pel govern del Estats Units sota l'acusació de pertànyer al Partit Comunista nord-americà.

La censura també es va acarnissar amb el primer guió d''Un invierno en Mallorca' (1969), una adaptació de l'obra de George Sand i protagonitzada per Lucía Bosé. A més de la feina com a director, Camino va crear la productora Tibidabo Films en els primers anys de l'Escola de Barcelona, tot i que el seu punt de vista es va anar allunyant del formalisme d'altres companys de generació. Ja als anys 70, va dirigir Joan Manuel Serrat i Analia Gadé a 'Mi profesora particular' (1973), aquesta vegada amb la col·laboració com a guionistes de Jaime Gil de Biedma i Juan Marsé.

L'esperit crític, juntament amb la preocupació per investigar en les ombres del passat que projectava el discurs oficial de la Guerra Civil, va ser més evident a partir de 'Las largas vacaciones del 36' (1976), un film coescrit amb Manuel Gutiérrez Aragón en què Camino aborda la Guerra Civil des d'una òptica aleshores inèdita a Espanya: és a dir, capgirant el relat propagandístic que el franquisme havia convertit en hegemònic. Però sobretot va ser amb 'La vieja memoria' (1977), un documental que per primera vegada aplegava protagonistes dels dos bàndols de la guerra i que desafiava alguns dels consensos que van prevaldre durant la Transició. A partir del muntatge, i novament amb Gubern com a coguionista, mostrava fins i tot les contradiccions internes dels diferents posicionaments.

Una de les particularitats de 'La vieja memoria' és que Camino va treballar amb testimonis de primera mà tan diversos com Dolores Ibárruri, José Luis de Vilallonga, Raimundo Fernández-Cuesta, Josep Tarradellas, Enrique Líster, José María Gil-Robles i Frederica Montseny. A més de les lògiques divergències entre el relat de franquistes i republicans, 'La vieja memoria' també evidència les diferències entre comunistes i anarquistes. El documental, estrenat al 1979, va rebre el premi Sant Jordi, i va ser un poderós exemple de restitució de la memòria històrica segrestada durant la dictadura: tots els testimonis parlaven obertament dels seus records durant la guerra, i Camino, mitjançant el muntatge, contraposava la convicció de les paraules amb la brutalitat d'algunes imatges, com quan José de Luis de Vilallonga explica com els franquistes afusellaven els republicans.

La memòria, en aquest cas la de Federico García Lorca, va ser la protagonista d''El balcón abierto' (1984), una pel·lícula escrita amb José Manuel Caballero Bonald i en què el fil conductor són les paraules del poeta de Granada. Dos anys després va estrenar 'Dragon Rapide', on torna a la Guerra Civil per explicar la gestació del cop d'estat, i amb l'actor Juan Diego assumint el repte d'interpretar el paper de Franco. El cicle sobre la guerra va seguir amb 'El largo invierno' (1991), una història sobre una família dividida pel conflicte per a la qual Camino va triar un repartiment internacional amb actors com Vittorio Gassman, Jean Rochefort, Jacques Penot i Elizabeth Hurley. Abans, però, va anar més enrere en la història: a 'Luces y sombras' (1988) es va endinsar en el segle XVII de 'Las Meninas'.

Després d''El largo invierno', Camino va tardar una dècada a estrenar una altra pel·lícula. El retorn va ser 'Los niños de Rusia' (2001), un documental sobre els nens i nenes de famílies republicanes que van ser acollits per la Unió Soviètica durant la Guerra Civil. A partir d'entrevistes amb ells quan ja tenen setanta anys, Camino va filmar un extraordinari film sobre un dels capítols oblidats de la història del segle XX.