Jacques Tardi: “Si em tornessin a oferir la Legió d’Honor, la cremaria i m’hi pixaria”

BarcelonaJacques Tardi (Valença, 1946), un dels gegants indiscutibles del còmic europeu, somriu quan li recorden que el 2013 va rebutjar la Legió d’Honor, la més alta distinció que atorga el govern francès. Quan li pregunten què faria avui si l'hi tornessin a oferir, exclama rient: “La cremaria i m’hi pixaria, en públic!”. Tardi fa molt de temps que va triar el bàndol dels que reben les garrotades del poder. Ha reivindicat la memòria revolucionària de la Comuna de París al còmic El crit del poble, fet a partir del llibre de Jean Vautrin. Ha dibuixat la vida a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial des del punt de vista dels soldats enviats a la infàmia, com el seu avi matern, mort en aquells escorxadors de carn humana. Ha portat a les vinyetes la dignitat suburbial i les violències de les novel·les negres de Jean-Patrick Manchette i Léo Malet. Fins i tot quan ha jugat al fulletó, com a la sèrie protagonitzada per Adèle Blanc-Sec, ha buscat la justícia social davant la cobdícia. Per cert, bones notícies: Tardi està a punt d’enllestir el desè volum, i “l’últim”, de Les extraordinàries aventures d’Adèle Blanc-Sec, una sèrie que va engegar el 1976: “Em queden cinc o sis pàgines per acabar-lo. I no és fàcil perquè fa catorze anys vaig acabar el volum novè deixant els personatges lluitant contra una epidèmia i cercant una vacuna. Ja s'entén que ara no és senzill fer un humor partint del que vaig fer fa catorze anys”.

Tardi sovint ha dibuixat personatges perplexos, però mai ha fugit d’estudi quan tocava retratar les immundícies del poder explotador. Això sí, sempre lligant ben curts la condescendència i el paternalisme. “Els personatges dels meus còmics no són herois de conducta exemplar com Batman, sinó que parteixen d’experiències humanes reals i complexes”, explicava Tardi aquest divendres al Comic Barcelona, on ha presentat Elise i els nous partisans (Salamandra), un còmic amb guió de la seva companya Dominique Grange (Lió, 1940). De fet, es tracta de la història de Grange com a militant de la Gauche Prolétarienne, un grup d’extrema esquerra constituït arran del Maig del 68.

“Jo no era militant –admet Tardi–. Sí que estava molt a favor de certes idees d’extrema esquerra, però el que volia era expressar-les en el marc de la meva feina com a dibuixant”. Ella s’havia polititzat en les protestes contra la massacre de París del 1961, en què havien mort més d’un centenar de manifestants algerians a mans de la policia a les ordres del prefecte Maurice Papon (condemnat el 1998 per la seva participació en la deportació de jueus el 1942). Grange, també cantautora, va apujar el to del compromís polític el 1968, va passar per la presó i posteriorment va haver de viure clandestinament. Va ser en aquell context que va anar a parar a Charlie Hebdo com a cap de redacció del setmanari B.D. L’hebdo de la B.D. “Hi havia Wolinski, Honoré, Reiser, Cabu... Alguns d’ells van ser assassinats pels islamistes en l’atemptat del 2015”, recorda Grange.

Tal com s’explica a Elise, Grange, que havia estudiat a l’escola d’intèrprets, sortia de “tres anys de clandestinitat” durant els quals havia pogut menjar gràcies a Wolinski, que li encarregava traduccions de “l’anglès, el castellà i l’italià” per a Charlie Hebdo. “Wolinski sabia que jo estava en una situació complicada i que em podien arrestar en qualsevol moment, però em va donar feina. Em pagava en efectiu, perquè jo no podia anar a cap banc ni tenia document d’identitat”, diu. El 1977, al setmanari B.D., hi van coincidir Grange i Tardi, quan ell estava enllestint Griffu amb Machette alhora que treballava en Ici Même amb el guionista Jean-Claude Forest. “El Jacques era fascinant”, assegura ella. “Ella era fantàstica. Vaig quedar absolutament seduït... I, mira, aquí ens tens”, afegeix ell. Plegats han treballat en títols com L’últim assalt, un còmic-disc descarnat sobre la brutalitat i la desesperació de la guerra, i en projectes com els concerts que van néixer com a complement de Puta guerra!, una de les obres fonamentals de Tardi. Tot i que no en la versió definitiva, un d’aquells concerts es va fer a l’Institut Francès de Barcelona el 2010.

Tanmateix, han hagut de passar més de 40 anys perquè decidissin explicar la història d’ella a Elise. “El Jacques volia que l’escrivís jo”, diu Grange. “És un projecte que hem deixat endormiscat força temps. Sempre li deia: «Dominique, explica la teva història!». Però, esclar, això no es fa d’un dia per l’altre”, afegeix ell. “I calia madurar el tema –completa ella–. Amb els anys comences a pensar que això potser pot interessar a gent més jove que no saben que s’ha pogut militar d’una manera tan intensa, que hem pogut creure que la revolució realment esdevindria. Evidentment, va ser una decepció tremenda, perquè les coses no són tan senzilles, però és important transmetre a gent més jove el valor del compromís polític revolucionari i mantenir viva la memòria d’aquells temps. Per exemple, per a vosaltres la República i el moviment anarquista van ser molt importants. Per a nosaltres ho va ser la Comuna de París, i després el Front Popular, la resistència, la guerra d’Algèria, la descolonització i el Maig del 68”.

Història i història familiar

La memòria col·lectiva i la familiar conflueixen a l’obra de Tardi, partidari d’explicar la història “a partir de material humà”: “Quan jo només tenia 5 o 6 anys, la meva àvia m’explicava històries espantoses de l’experiència del meu avi a la Primera Guerra Mundial. Després vaig llegir llibres i vaig documentar-me, però el punt de partida era una cosa viscuda”. El mateix procediment va seguir a Jo, René Tardi. Presoner de guerra a l’Stalag IIB, tres volums sobre els sis anys que el seu pare va passar en camps de concentració alemanys durant la Segona Guerra Mundial i sobre els anys posteriors a l’alliberament. En aquest cas, però, la font era directa: “El pare em va explicar la captivitat a Alemanya, el fred, els gossos. Van ser sis anys, molt de temps, i va tornar de molt mal humor”. Jo, René Tardi és també una crònica de la infantesa del dibuixant, i un prodigi de l’ús del color i el blanc i negre. Quan Tardi va fer La guerra de les trinxeres el 1993, va triar el blanc i negre, perquè li permetia “expressar l’espant i la tristor de la guerra”. Quan el 2008 va publicar la primera entrega de Puta guerra!, manava el color, però a mesura que avançava la barbàrie, “el color desapareixia i tornava el gris”. En un sentit invers, a Jo, René Tardi el color apareix per il·lustrar els somnis del nen dibuixant.

Tardi ho explica remenant les pàgines dels còmics que el periodista ha escampat damunt la taula i amb un entusiasme que esdevé indignació quan la conversa camina cap a les eleccions presidencials franceses. “Que com veig la política francesa? És una catàstrofe. Millor contesta tu, Dominique”, diu. I Grange ho accepta, com si estigués acostumada a apaivagar les emprenyades retòriques d'ell: “La política francesa és una mena de casino. Hi havia un punt d’esperança amb Mélenchon, que va rebre molts vots als barris populars i entre els joves de famílies d’immigrants... però per què no es va fer una gran aliança d’esquerres per a les presidencials, quan sí que la fan ara per a les legislatves?”.