“El que li interessa a l’extrema dreta en política és el negoci”

BarcelonaJacobo Rivero (Madrid, 1974) està marcat per un institut i un esport. L’institut és el Ramiro de Maeztu, un dels més grans de Madrid i on va estudiar durant els anys 80, “un moment de xoc cultural perquè s’hi barrejaven els fills dels antics quadres del franquisme amb la nova classe mitjana, incloent-hi fills de l’extrema esquerra o del PSOE”. I és en aquest mateix centre on el 1948 va néixer l’Estudiantes, un dels equips més llegendaris del bàsquet espanyol i que compta amb una grada d’animació, també cèlebre, que es coneix amb el nom de la Demencia.

Aquest és el punt de partida amb què Rivero, periodista, documentalista i escriptor, fa el salt a la ficció per explicar una història ambiciosa que porta per títol Dicen que ha muerto Garibaldi (Lengua de Trapo, 2023). El llibre narra 40 anys de la història d’Espanya, però fugint de l’assaig o la novel·la històrica i apostant pel thriller per abordar, de fons, la mutació de l’extrema dreta des del final del franquisme fins a l’actualitat.

Tot comença amb un assassinat. Un cos sense identificar que apareix al Ramiro. Resulta ser el d’un exestudiant, de família falangista, que duu tres coses a la butxaca: tres mil euros, una vinyeta de Forges sobre un partit èpic que l’Estudiantes va jugar el 1992 a Istanbul i un retall de premsa amb el titular “Un incendi arrasa el Palau d’Esports”. Són els fils que haurà d’estirar l’inspector Padilla, nascut a Sant Andreu, i que el portaran a fer un recorregut amb diferents parades per la història, des dels 80 fins ben entrada la dècada del 2020. Totes, parades verídiques. “No volia fer un llibre sobre certeses on s’expliqués que això va ser així o va ser d’aquesta altra manera. I la ficció et permet més llicències –afirma Rivero–, però per a mi sí que era important que tot estigués ben documentat”. Per això es va reunir amb molta gent, molta, per poder preparar bé els personatges. Potser el més important va ser un comissari jubilat de la mateixa promoció que Villarejo i que, segons l’autor, “va obrir les portes a un munt de pistes i atmosferes que han estat fonamentals per poder construir els personatges i narrar la història”.

La investigació ha estat fonamental per mirar de respondre a una pregunta que és a la base de tota l'obra: com es va reciclar l’extrema dreta? Què se’n va fer, d’aquells que compraven el diari El Alcázar? On eren els centenars de milers de persones que s’havien fet visibles en nombrosos actes pocs anys abans? “Van ser moltes hores de recerca. Moltíssimes. I aquí no només vas trobant coses que ja sabies, com per exemple que el president de la Lliga de Futbol, Javier Tebas, era de Fuerza Nueva. Trobes que el negoci de les empreses de seguretat i de la construcció va tenir molt a veure amb aquest reciclatge”, diu Rivero. Per això és clau l’incendi que va arrasar el Palau d’Esports de Madrid el 2001. Va ser un incendi en estranyes circumstàncies, que va obligar a fer unes obres que es van pressupostar per poc més de 20 milions, però que en van acabar costant-ne més de 120.

L'incendi, que haurà d’investigar l’inspector Padilla, serveix a Rivero per abordar aquesta qüestió. “Crec que, d’alguna manera, l’extrema dreta va saber identificar on eren els diners quan la democràcia ja semblava irreversible”, afirma Rivero, que assegura que, en el fons, el que li interessa a l’extrema dreta en política és això, "el negoci". Aquesta trama serveix també per dibuixar una Espanya on la corrupció sempre és present. “Segurament, un dels símptomes més inequívocs de la debilitat d’una democràcia és aquest. El grau de tolerància i permissivitat que hi ha amb la corrupció”, diu l’autor.

Rivero teixeix, en definitiva, una trama en què es barregen els nostàlgics del franquisme i els grups violents dels 70 i 80 amb el negoci del totxo dels 2000. “A aquests perfils, crec que una de les coses que més els molesta és l’exposició al sol. I ho sento gairebé com un deure, sigui fent periodisme clàssic o utilitzant la ficció”.