Jabier Muguruza: “Cal estar molt atent a realitats diferents de l’artística”

BarcelonaJabier Muguruza (Irun, 1960) celebra vint anys de carrera amb el disc Beste hogei (Resistencia, 2013) i una gira que avui passa per la sala 3 de L’Auditori de Barcelona. Muguruza torna a treballar a partir de textos de poetes com Bernardo Atxaga, Iñaki Irazu, Xabier Lete, Lourdes Oñederra i Harkaitz Cano.

Celebres vint anys, però tens una trajectòria musical més llarga, amb grups com Les Mecaniciens.

Sí, però el títol del disc fa referència als vint anys de cançó d’autor. És cert que vaig començar molt abans. Quan tenia cinc anys, els meus pares van tenir l’ocurrència de comprar-me un petit acordió. El vaig començar a tocar i durant un temps vaig participar en campionats d’acordió per Europa. Eren els anys 60, i anàvem en un Peugeot: el pare i l’avi davant, i jo entre la mare i l’àvia.

Tens records d’aquella època?

La memòria és molt capritxosa, i molts records són records de records. Sí que tinc la fantasia que tinc records, com ara els nervis abans de tocar, la il·lusió quan guanyava algun campionat, perquè els familiars es posaven molt contents. Però el que sí que recordo molt bé són els viatges i riure amb les sortides de l’àvia, una dona que no era una gran dominadora del castellà i que anava llegint els cartells de la carretera perquè sabia que em feia gràcia. Tot i així, l’àvia no era gaire donada a l’humor.

En el disc hi ha una cançó amb lletra de Bernardo Atxaga, Troppo solo, que barreja la tristesa amb un lleuger toc humorístic.

El mateix Bernardo em va dir: “Vigila, que la lletra pot semblar humorística però hi ha el punt d’impotència d’un home que té una lluita tremenda”. Està enamorat, però li tira tant la pizza, la lasanya i el vi que acaba sopant sol. Ho vam parlar, i per això el tractament musical pretén que no sigui graciós.

¿Com vas decidir començar a publicar discos amb el teu nom?

L’any 1993 vaig pensar: o ara o mai. I em vaig animar a cantar.

Què vols oferir amb la teva música?

Una de les coses de les quals estic més orgullós d’aquests vint anys és que puc oferir una coherència, i puc defensar amb una certa unitat dotze discos. El que pretenc és mostrar la meva situació al món, una sensibilitat compartida, i estar molt atent a la realitat, a realitats diferents de l’artística. Això implica tant el tractament dels textos com la manera d’interpretar i l’opció lingüística.

Treballes sense nostàlgia?

Quan estava a punt de publicar el disc, vaig pensar que havien passat vint anys però que no hi havia nostàlgia. I davant d’una afirmació tan categòrica, em vaig posar en guàrdia. Sí que n’hi ha. O, més ben dit, gairebé no hi ha nostàlgia. El que faig és formular el desig de continuar.

Vas començar com a cantautor, i has cedit les lletres als poetes. Compons amb el piano, i en el disc i en directe el toca Mikel Azpiroz...

És que se n’ha de saber molt per fer el que fa el Mikel. Acompanyar amb el piano és fàcil, però construir els ambients que fa ell és molt complicat i jo no tinc aquest nivell. Ara, el que no passarà és que canti un altre.

En el disc tens present el punt de vista femení, i hi ha cançons que parlen de dones, com Beldurrak.

Beldurrak [T’he despertat] parla de la por, però no vaig ser conscient que parlava d’una dona fins que vaig llegir la traducció al castellà, perquè en euskera no hi ha gènere. Potser va ser una opció lingüística de l’Iñaki Irazu en fer la traducció. De tota manera, també m’interessa que, en un poble de machotes com el País Basc, el protagonista sigui un home que té por però que no identifica quina por és.