J.A. Bayona: "Si em sentís molt segur de com fer una pel·lícula no la faria"

Enviat Especial Sant SebastiàAmb només tres pel·lícules, J.A. Bayona (Barcelona, 1975) ha ascendit a la categoria de director capaç d’aturar tot un festival i concentrar la tensió informativa en un sol punt: el seu nou film, Un monstre ve a veure’m, en què un nen amb una mare moribunda rep cada nit la visita d’un monstre que l’ajuda a través de contes a enfrontar-se a una veritat que és incapaç de verbalitzar.

Quina connexió personal tens amb la mort perquè estigui tan present en les teves pel·lícules?

No me n’havia adonat, però la meva primera pel·lícula és d’una mare que perd un fill, la segona d’un fill i una mare que sobreviuen i la tercera d’un fill que perd la mare. Hi ha una mena de cercle que es tanca. El tema de la mare i el fill té a veure amb la cultura mediterrània, on la família és el centre de la vida i la mare el centre de la família. El que també em surt de manera instintiva és el tema de la veritat. Aquí hi ha una malaltia que és com un compte enrere que en algun moment t’obligarà a dir la veritat. El viatge d’en Connor per explicar la veritat és semblant al que faig jo dirigint una pel·lícula, perquè m’obliga a trobar què és el que m’emociona d’una història i a expressar-ho. A més, la història em va arribar en un moment en què, després de tenir dos èxits, em sentia insegur i estava llegint sobre el significat de les històries i per què ens emocionen més o menys.

Què ha de passar perquè et sentis segur com a cineasta? L’èxit de Lo imposible i El orfanato no et va donar aquesta tranquil·litat?

Espero que no soni pedant, però jo no em vull sentir segur. Si em sentís molt segur de com fer una pel·lícula no la faria. A mi la inseguretat m’ajuda a qüestionar-me i millorar. Per això no vaig al psicòleg, no vull que em digui què em passa perquè potser llavors no faria pel·lícules. Desconfia del director que ho té tot clar. Jo era així al principi i era per por. Arribava al set i deia: “Això es fa així i prou”. Però sempre hi ha més maneres de fer les coses, només cal meditar-ho i, parlant amb la gent, arribar a la millor conclusió.

A Un monstre ve a veure’m estàs més contingut emocionalment que en les teves anteriors pel·lícules.

És una qüestió de marc temporal. A Lo imposible tot estava concentrat en 72 hores i era més intens. Aquí és més reposat, tot i que també hi ha una catarsi al final. Les tres pel·lícules tenen catarsi, per cert. Si tingués psicòleg li preguntaria per què.

¿Vols seguir parlant de la relació entre mare i fill en el futur? ¿ Jurassic World 2 serà la història d’un dinosaure i la seva mare?

[Riu.] No, la veritat és que les meves tres primeres pel·lícules són una trilogia accidental. Va sorgir aquesta història i em va semblar graciós parlar del mateix tema un altre cop. Però ara el cos em demana fer una altra cosa i per això estic fent una pel·lícula de dinosaures, que em ve molt de gust. Vull fer una cosa més lleugera, menys autoconscient. Que ens ho passem tots bé.

¿Tu també? Un blockbuster amb un pressupost descomunal deu comportar molta responsabilitat.

Home, almenys ho intentaré! Ja veurem després com va. Però d’entrada pensa que Spielberg és el meu cap. Per a mi, que vaig créixer veient pel·lícules seves, és un luxe. També influeix el que et deia de sentir-me insegur: no he fet cap pel·lícula a Hollywood, per a mi és un repte. M’ho prenc com un aprenentatge. El meu objectiu no és fer pel·lícules a Hollywood, tot i que estic encantat de fer-les.

Ets perfeccionista i fins ara has treballat amb gran llibertat. Però dirigir un blockbuster implica inevitablement una pèrdua de control.

Ja vaig viure una experiència semblant amb Penny dreadful, que va ser engegar de zero una sèrie en què el control creatiu no el tenia jo sinó el showrunner. I m’hi vaig enfrontar en algunes coses. Però en Jurassic World el control és de Spielberg i jo penso deixar que em controli tot el que vulgui. És la seva criatura, sap millor que ningú què necessita la franquícia i em deixaré aconsellar per ell tant com sigui necessari.

Abans d’acceptar Jurassic World 2 vas renunciar a dirigir World War Z 2. Va ser una decisió difícil?

Sí. És complicat dir-li que no a Brad Pitt. A més, vam estar molt temps treballant en la pel·lícula, però al final va ser inevitable. De vegades val més dir que no abans que les coses empitjorin, així que els vaig fer veure que jo no era el director que podia treure’ls les castanyes del foc. Els va costar entendre-ho però ho van acabar fent i tenim bona relació.

¿T’importa commoure el públic amb les teves pel·lícules?

A mi el que m’agrada és que la gent s’emporti la pel·lícula a casa. Quantes n’hi ha avui dia que les oblides al moment? Més que l’emoció en sí, el que m’interessa és el que hi ha per sota. L’emoció és el bàlsam que ajuda el públic a assimilar una història tan dura que parla de com necessitem la fantasia per processar la part més dura de la realitat. Vivim en una societat en què les coses són blanques o negres, però de vegades són blanques i negres alhora.

L’animació té un gran protagonisme a Un monstre ve a veure’m.

Va sorgir d’una manera natural llegint la novel·la. A les parts dels contes no volia veure actors perquè em semblava que podia distreure, la pel·lícula ja té prou capes, així que vaig optar per animar-les. I aleshores se’m va acudir que el nen dibuixava, que és una manera de fer més personal la pel·lícula perquè jo de petit dibuixava constantment. Com al Connor, a mi el dibuix em va salvar, era el meu món. I això em permetia també confrontar el món lliure i misteriós del dibuix, que és el llegat de la mare, amb el món matemàtic i racional de l’àvia.