J.A. Bayona: "M'agradaria remoure l'ànima de l'espectador"

SITGESNo és un director que passa per Sitges a promocionar una pel·lícula: per a J.A. Bayona (Barcelona, 1976) el festival és "casa seva", l'escenari del descobriment de tantes pel·lícules, de la trobada amb Guillermo del Toro, de l'estrena del seu primer llarg, El orfanato . Amb Lo imposible -que s'estrena avui als cinemes- fa un doble salt mortal i firma una de les pel·lícules de l'any, l'odissea d'una família sacsejada per l'horror del tsunami del 2004.

Tant en els teus curts com a El orfanato et mous en un registre fantàstic que aquí canvies pel realisme.

L'espurna per fer una pel·lícula no té res a veure amb el gènere. Tant en els meus curts com en els llargs, el cor de la història té a veure amb la relació dels nens amb els pares i els patiments de fer-se gran, i Lo imposible gira al voltant del mateix tema.

Lo imposible explica una història real. ¿Vas posar-te algun límit a l'hora de portar-la a la pantalla?

Els límits els marcava la família en què es basa la història. I el que es veu en pantalla no és res comparat amb el que ells van patir. I això m'ha fet sentir avalat per mostrar d'una manera tan crua i incòmoda l'experiència que ells viuen.

Com es van involucrar en el film? No volien saber res de la premsa...

Els va convèncer la manera com vam reaccionar a la seva història en la primera trobada que vam tenir amb la Maria [la mare], perquè responíem al que ella pensava que eren els impulsos positius. Nosaltres no volíem fer un espectacle. I no volíem explicar una història d'herois: aquesta gent no va fer res per sobreviure; són persones que es van veure en un situació terrible en què l'atzar els va salvar. El fet de sobreviure, aquí, no implica una victòria.

Això ho apuntes clarament al final.

Sí, el pla final es refereix al dolor dels altres, és un pla de devastació. Però no física, sinó emocional. En el film hi ha dos tsunamis: el primer és una onada i el segon una llàgrima, un tsunami emocional. El títol es refereix sobretot al que la família té ara al davant: aixecar-se cada matí i enfrontar-se al dia a dia després d'haver viscut una experiència així.

Què t'agradaria que s'emportés l'espectador de la pel·lícula?

M'agradaria remoure el seu ànim perquè visqui, a través d'una pantalla, una experiència que l'ajudi a prendre consciència de la seva pròpia mortalitat. La certesa de la mort, tan a prop que gairebé pots tocar-la, ens revela que hi ha coses que no tenen explicació. "Un bonic misteri", com diu Geraldine Chaplin. Però només vull ser un missatger dels fets: no estar mai per sobre dels protagonistes i no adoctrinar. Això sí, utilitzant les armes del cinema, perquè Lo imposible és una pel·lícula i jo sóc un director de cinema.

La pel·lícula està dividida en dues meitats molt marcades.

M'agrada molt aquesta idea tan polanskiana d'estar enganxats als protagonistes i veure-ho tot des del seu cap, en aquest cas el de la mare i el del fill. Però un cop ella és a l'hospital, hem de sortir fora i veure què va passar durant aquella nit, la recerca, la desesperació. És interessant que tot i ser una història amb una visó de l'home molt positiva, parla tota l'estona de la mort.

Tenir Ewan McGregor i Naomi Watts és un luxe, però ¿et vas plantejar treballar amb actors d'aquí?

Ho vam intentar, però així no trobàvem els diners per fer la pel·lícula.

Has dit que avui no podries rodar aquest film. ¿S'ha acabat el cinema espanyol tal com el coneixíem?

No, perquè la necessitat d'expressar-nos continuarà. Però la indústria s'està deteriorant. Els directors sempre podem agafar una càmera i rodar un film amb 10 persones, però el problema són els centenars de famílies que viuen d'això, lluny de la catifa vermella i del glamur.