L’arribada de la crisi econòmica va deixar en un calaix el projecte d’ampliació de l’IVAM que projectava passar dels 40.000 metres quadrats actuals als 60.000. Una ambiciosa obra que incloïa una nova coberta i que reclamava una inversió de 45 milions d’euros que el govern valencià qualifica d’inassolible. “Si el creixement del museu continua, aquest debat [que podria incloure una redimensió de l’actuació] podrà plantejar-se en el futur, però de cara a una segona o tercera legislatura del Botànic”, va aclarir el conseller de Cultura, Vicent Marzà. Mentre arriba aquest moment, el museu ha decidit aprofitar la parcel·la annexa al centre artístic que va adquirir per dur a terme l’ampliació, i des de fa mesos treballa en la creació del batejat com a Jardí de les Escultures, un espai d’exposició a l’aire lliure que inclourà un jardí i un parc infantil amb el qual es vol acostar “l’IVAM als veïns del barri”.
L’IVAM celebra el seu 30è aniversari reivindicant el sud
L’Institut Valencià d’Art Modern es renova amb un discurs “més obert i plural”
València“Davant la profunda homogeneïtzació de la cultura, la programació de les mateixes exposicions a tot arreu i el domini dels mateixos noms en totes les col·leccions, que són unes veus majoritàriament masculines, blanques i heterosexuals, l’IVAM vol apostar per un discurs més plural i divers que reivindiqui que el sud també existeix”. Aquest és l’ideari amb el qual José Miguel G. Cortés, director de l’Institut Valencià d’Art Modern, pretén traçar el nou camí d’una institució que aquest any fa 30 anys i que ha decidit que el que millor pot fer per celebrar-ho és renovar-se. I és que en Temps convulsos, com el museu ha batejat la principal exposició d’aquest 2019, el centre artístic valencià creu que l’opció més idònia és no quedar-se quiet i adaptar-se a una realitat que “es transforma a una velocitat vertiginosa”.
Menys frenètic, però més solitari, ha sigut el trajecte recorregut fins avui per l’IVAM des que el 18 de febrer del 1989 va obrir les seves portes a València. Els seus gestors inicials, Tomàs Llorens i Carmen Alborch, no van comptar amb cap model a l’Estat més enllà del convuls Museu Espanyol d’Art Contemporani, institució embrionària del que després seria el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia. Bona prova que els valencians van ser pioners en la difusió de l’art contemporani va ser que Llorens, un cop inaugurat el centre artístic del carrer Guillem de Castro, va cedir el testimoni a Alborch i es va traslladar a Madrid per repetir l’experiència amb el Reina Sofia.
Han passat 30 anys des d’aquell 1989 primigeni, i l’IVAM compta amb una col·lecció formada per 10.512 obres, entre les quals destaquen peces de les avantguardes del segle XX, com els treballs de Josep Renau i Marcel Duchamp, o les 400 del llegat de l’escultor català Juli González. A aquestes obres cal sumar-hi les de la línia pop i de la nova figuració de l’Equip Crònica o Eduardo Arroyo; les de l’informalisme i l’expressionisme abstracte de Tàpies, Soulages i Chillida, i les cartografies urbanes de Miquel Navarro.
Per a Llorens, aquest fons és el que ha dotat de “continuïtat” el museu durant les seves tres dècades i el que ha permès salvar crisis com la creada per la gestió de Consuelo Ciscar, que va estar al capdavant de l’IVAM durant bona part dels anys de govern del Partit Popular. L’exdirectora està imputada per presumptament haver pagat sobrecostos per obres i haver utilitzat exposicions per revaloritzar peces de la seva propietat i potenciar la carrera del seu fill.
Explotar la col·lecció
Superat el tràngol, però en una època en què els recursos econòmics són més limitats -aquest 2019 l’IVAM té un pressupost de 9,7 milions-, durant els últims quatre anys el centre artístic ha fet de la necessitat virtut i ha tret la pols a la seva col·lecció, amb la qual ha bastit exposicions pròpies que ha completat amb d’altres de creades mitjançant préstecs, com la que l’any passat va fer possible la mostra Miró. Ordre i desordre. Una aposta segura que en el seu primer cap de setmana va reunir 3.500 ciutadans. Un bon pessic dels 170.000 que van recórrer les sis galeries del museu durant tot el 2018.
Un cop estabilitzada la nau -el portal d’art internacional Artfacts va atorgar a l’IVAM el lloc 36 en el rànquing de les institucions culturals més destacades del món, situant-lo en segona posició a l’Estat, només per darrere del Reina Sofia-, José Miguel G. Cortés, que va ser escollit mitjançant un concurs internacional, creu que ha arribat l’hora de fixar un nou rumb que doti el museu d’una identitat pròpia: “València és una ciutat abocada a la Mediterrània, que té uns lligams històrics amb Nàpols, Sicília, Tunis, Orà i el Caire, i hem de destacar aquesta especificitat”, assegura.
El canvi ha generat reaccions ben diverses. N’hi ha de comprensives, com les de la professora d’art actual de la Universitat de València Raquel Baixauli, que posa en valor que l’IVAM hagi obert les portes als discursos “feministes i LGTBI”. També és favorable l’opinió de Tomàs Llorens, que qualifica el nou camí d’“interessant”. “Ara hi ha molts més museus, i és cert que cal diferenciar-se. A més, a la Mediterrània han aparegut noves realitats artístiques que permeten gestar una narració pròpia”, remarca l’exdirector. Amb tot, alerta del perill que una excessiva fixació en “elements locals allunyi la transcendència i la universalitat a què aspira la creació artística”.
També hi veu punts foscos el professor d’estètica i teoria de les arts, Anacleto Ferrer, que emfatitza que el món és “més ample que la Mediterrània”: “Està bé que sigui un element distintiu, però no pot ser-ho tot”. El que Ferrer sí que valora de Cortés és l’elaboració d’un projecte i la defensa d’un criteri, “que es pot compartir o no, però existeix, i això és el que és fonamental”. I és que el professor de la Universitat de València no oblida “el rumb erràtic” de la gestió de Consuelo Ciscar: “Vam passar d’un punt en què exposava gent molt important al punt que ho fessin persones com el seu perruquer”, assegura.