Itziar Castro: “Jo vull ser actriu, no la noia grassa del cinema espanyol”

BarcelonaSemblava que el 2017 seria l’any d’Itziar Castro (Barcelona, 1977) gràcies al seu paper a Pieles i la nominació al Goya com a actriu revelació, però el 2018 li reservava moltes sorpreses: un paper sucós a la sèrie Vis a vis, un cameo a Paquita Salas, el seu millor personatge en cinema a la comèdia negra Matar a Dios, de Caye Casas i Albert Pintó, que s’estrena aquest divendres, i el flamant fitxatge com a professora d’interpretació de l’acadèmia d’ Operación Triunfo. És un moment dolç que arriba després de 22 anys de carrera en teatre i cinema.

¿És cert que el de Matar a Dios és el primer paper que fas que no estava connotat pel teu físic?

És així. Quan el vaig llegir vaig pensar que s’havien equivocat i vaig trucar als directors. “Escolteu, us heu equivocat, aquí no diu grassa enlloc”. I ells van dir: “I què?” I jo, la veritat, vaig plorar una mica d’emoció. Després de 22 anys de carrera vaig pensar: “Per fi soc actriu!” L’Ana podria haver sigut qualsevol intèrpret: alta, baixa, negra, xinesa... Simplement, una dona de 40 anys abnegada i subordinada al marit. Però el Caye i l’Albert van triar els secundaris més friquis del cinema espanyol i ens van posar en situacions quotidianes que van més enllà dels físics.

El teu personatge, a més, té un arc dramàtic molt potent.

En la première molts actors em deien que els feia enveja. És difícil tenir un personatge amb tant de recorregut, sobretot al cinema. I més en una pel·lícula coral i sent dona. L’Ana comença sent poca cosa i acaba sent la que talla el bacallà.

Que sigui el primer paper així que t’ofereixen posa de manifest que el cinema espanyol es construeix sempre al voltant d’uns estàndards físics molt convencionals.

Sobretot en els últims temps. Mira El verdugo, El milagro de P. Tinto, La comunidad o els films d’Almodóvar: hi ha personatges molt diferents. Ara, en canvi, el cinema espanyol intenta fer blockbusters a l’estil anglosaxó i per això els actors són tots iguals. Però l’audiovisual està començant a canviar. A Vis a vis, per exemple, hi ha un personatge trans i un altre que faig jo, i cap dels dos es defineix pel seu handicap.

Als Estats Units hi ha actors de minories que es neguen a fer papers que es defineixin per la seva ètnia.

Hauria de ser possible fer una pel·lícula mainstream en què els protagonistes siguin un noi indi i una noia grassa i que això no sigui un problema. A poc a poc això anirà canviant perquè l’audiovisual és un reflex de la societat i al carrer veus gent de tot tipus. Per què els protagonistes sempre han de ser guapos? A mi m’encanten els guapos i m’encanta veure’ls, però no només s’ha de representar gent guapa.

Has aprofitat la teva notorietat per denunciar la grassofòbia.

No he pretès mai ser abanderada de res. L’únic que intento és ser jo mateixa, tant aquí com a les xarxes socials. Hi ha gent que ho veu malaltís, però jo m’agrado, què vols que hi faci. El dia que hagi de posar-hi remei per un tema de salut ho faré, però no pels cànons socials. Jo m’estimo com soc. També m’estimen, agrado i lligo molt. Molta gent m’ha escrit per agrair-me que els he fet pensar que podien arribar a sentir-se sexis i guapes. Fins i tot hi ha qui m’ha dit que gràcies a mi havia tornat a tenir ganes de viure. És molt fort que algú se senti així. Hem d’intentar estimar-nos més nosaltres mateixos. Si això és lluitar contra la grassofòbia, endavant.

Tenir el teu físic també et deu haver ajudat a tenir alguns papers, oi?

Sí, però és una arma de doble tall. És veritat que hi ha poques actrius del meu perfil, però és difícil que em donin un paper de metgessa random. L’avantatge és que, com que sempre em truquen per grassa, tinc la sort d’haver fet comèdia, drama, terror, etc. En canvi, actrius boníssimes com Marian Álvarez o Sílvia Abril sempre estan encasellades en drama o comèdia.

Deus estar cansada que et preguntem sempre pel físic, oi?

És normal, ho entenc. Però el meu deadline s’acaba aquí. Porto 22 anys de carrera i el meu físic m’ha ajudat a ser diferent i fer-me un lloc en aquest món, li estic agraïda. Però a partir de Matar a Dios i d’interpretar un paper amb tants matisos i que passa per estadis tan diferents vull ser considerada més enllà del físic. Jo vull ser actriu, no la noia grassa del cinema espanyol.

Quan vas saber que volies ser actriu?

Des de sempre. De petita feia classes de dansa amb 3 anys perquè la meva veïna era professora de dansa a l’Institut del Teatre i el cap de setmana feia classes per als veïns. I als 10 anys vaig veure Mar i cel i vaig dir: vull fer això. De fet, soc de la primera promoció de l’escola Memory, d’Àngels Gonyalons i Ricard Reguant, que em van donar la primera oportunitat al musical Peter Pan.

I ara participes a Operación Triunfo com a professora d’interpretació. Com hi has arribat?

Ja hi vaig ser fa molts anys, en la segona edició. Vaig fer dues masterclass de cant a cappella. Després, quan OT va passar a Telecinco, vaig fer cors al programa. I com que conec l’Acadèmia i tot l’equip, m’ho van proposar.

Ja saps com seran els alumnes?

Molt diferents dels de l’any passat. S’ha apostat per la diferència física i per gent amb molta personalitat. El que sí que són és igual de joves.

Substituir els Javis és un repte?

I tant. Començant pel fet que, a diferència dels Javis o Àngel Llàcer, jo soc dona i tinc més de 40 anys. Ells, quan feien de profes, eren més joves i s’assemblaven més als alumnes. Però jo tinc 22 anys de carrera i potser els puc aportar altres coses a nivell vivencial. A més, jo he trepitjat el mateix escenari que ells i conec la tensió d’actuar en viu i cantar.

‘Matar a Dios’,

una comèdia nihilista

A Matar a Dios, un sopar de Cap d’Any que reuneix a taula un matrimoni en crisi, el pare del marit i un germà depressiu rep un convidat inesperat: Déu, que després de fer servir el lavabo anuncia que la humanitat desapareixerà a l’alba i que només sobreviuran els dos noms que apunti a la seva llibreta. Els debutants Caye Casas i Albert Pintó tiren d’humor incorrecte i cinisme per pintar una comèdia nihilista en què l’ésser humà no surt gaire ben parat. “No confiem gaire en l’espècie humana, som una merda -diu Pintó-. I, de fet, la pel·lícula parla d’això, de com hauríem de canviar moltes coses i mirar més cap endins”. Matar a Dios reuneix un càsting molt original en què, a més d’Itziar Castro, destaca Emilio Gavira fent de Déu. “Són eterns secundaris que mai havien fet de protagonistes, però tots són actors boníssims”, diu Casas.