It follows

En una època en què el cinema de terror sembla tendir cap a la sobredosi de gore i de pirotècnia digital, It follows es presenta com un film a contracorrent: cuinat a foc lent, amb un majestuós ús del pla general i una aposta pel terror psicològic. Ambientat en un passat mai especificat, el segon projecte de David Robert Mitchell comparteix amb el cinema de John Carpenter una confiança plena en els mecanismes de posada en escena, mentre que l’escenari fa pensar en les faules macabres de David Lynch. Així, It follows es fa forta en la seva habilitat per mantenir vius els interrogants que formula al llarg del metratge, com per exemple la identitat del dolent, encarnació d’una misteriosa maledicció venèria que adopta moltes cares però no en té cap de definitiva, fet que el converteix en una força malèfica abstracta, font de bogeria i paranoia. En definitiva, som davant d’un film que no necessita (sobre)explicar-se per dur a bon terme el seu fatalista i elegant replantejament de certes coordenades del terror slasher. |