Israel Gómez, un “actoràs” de la badia de Cadis

BarcelonaA Israel Gómez Romero, que diumenge va guanyar el premi Gaudí al millor actor protagonista, la vida va canviar-li dues vegades quan tenia 12 anys. Primer quan el seu pare va morir assasinat, un fet que el va marcar per sempre; després, al cap d’uns mesos, quan un director gironí el va fitxar per protagonitzar una pel·lícula. Era Isaki Lacuesta i La leyenda del tiempo (2006), títol clau del cinema espanyol de la primera dècada del segle XXI, film emblemàtic d’una manera híbrida d’entendre el cinema a cavall entre la ficció i la realitat.

Gómez i el seu germà, el Cheito, van ser els primers dels 500 nens que van passar pel càsting de La leyenda del tiempo. “No va ser casualitat, ja ens havien parlat de l’Isra -recorda Lacuesta-. Un professor de música seu ens havia dit que hi havia un nen amb molta força”. El nen no només tenia intensitat i carisma, sinó que arrossegava una dimensió tràgica: després de la mort del pare, havia deixat de cantar. “El nostre protagonista havia de ser un futur gran cantaor, però quan vam descobrir que l’Isra no podia cantar perquè estava de dol vam decidir canviar el guió i incorporar la seva història a la pel·lícula”. Per Gómez el rodatge va ser una experiència terapèutica. “Només feia sis mesos que havia perdut el meu pare, jo estava molt malament -recorda ara l’actor-. Però fer la pel·lícula em va ajudar a treure’m moltes coses del cap. A més, havia jurat que no tornaria a cantar, havia perdut l’espurna del flamenc, però tot allò em va donar un altre somni que és el que tinc ara, el de fer pel·lícules. Sempre he volgut ser un actoràs”.

L’any passat, dotze anys després de La leyenda del tiempo, Lacuesta va continuar la història del Cheito i l’Isra amb una nova pel·lícula, Entre dos aguas, que retorna a l’univers de la badia de Cadis, una regió castigada per l’atur i sense perspectives de futur per a la joventut. Els nens de La leyenda del tiempo són ara homes fets i drets: el Cheito, un militar de Marina embarcat en missions que l’allunyen de la seva família; l’Isra, un pare de tres filles que intenta reconciliar-se amb la dona i reinserir-se en la societat després de passar uns mesos en la garjola per narcotràfic. Un retrat que beu de la realitat però que s’alimenta bàsicament de la ficció: “El que hi ha de veritat al film és el naixement de la meva filla, la meva dona, el tatuatge de l’esquena i la mort del meu pare. La restà és ficció -aclareix Gómez-. I si de vegades no ho sembla és perquè hem fet una bona feina. Jo no he estat a la presó ni m’he ficat en tripijocs ni la dona m’ha fotut fora de casa, però tot això són coses que han passat a gent propera. Tinc molts coneguts que estan a la presó perquè s’han hagut de dedicar a les drogues per portar-li menjar a la família”.

Entre La leyenda del tiempo i Entre dos aguas a Gómez van passar-li moltes coses: va tenir la primera filla als 19 anys, va marxar de San Fernando buscant nous horitzons i va acabar tornant-hi per viure a casa de la seva mare. Ell i Cheito no van perdre mai la relació amb Lacuesta. S’anaven veient de forma natural quan el director anava a Cadis i en algun moment ells també el van visitar a Catalunya. Una vegada, recorda Lacuesta, van anar tots plegats a Port Aventura. “Jo sempre li deia a l’Isaki de fer una altra pel·lícula -diu Gómez-. Ell m’explicava idees del guió i em preguntava què em semblaven i jo li explicava anècdotes. Així es va escriure la pel·lícula. Tot i que jo sempre li demanava que en féssim una de narcos i policies amb trets i persecucions; és el tipus de cinema que a mi m’agrada”.

El que no ha canviat en aquest temps és el pes de la figura del pare sobre Gómez. Diumenge, molt emocionat, va dedicar-li el seu premi. A l’esquena també llueix un tatuatge que recrea l’assassinat del pare. “Ell se’l volia fer abans de la pel·lícula i jo li vaig dir que s’esperés i li pagaria jo”, diu Lacuesta, que el va intentar convèncer perquè és fes un tatuatge més lluminós i així trencar el cicle de mort. Era un bon final, però l’Isra no va baixar del burro. “L’Isaki volia que em posés uns angelets, però angelets ja ho som nosaltres. Jo vull portar el que m’ha marcat tota la vida”, rebla Gómez.

El somni de la professionalitat

El seu dolor alimenta una actuació descarnada que ha merescut tots els elogis. També premis: fa uns mesos es va endur el de millor actor al festival argentí Mar del Plata, i el Gaudí pel seu paper a Entre dos aguas és el primer que guanya un actor no professional. Diumenge, estava exultant. Era un somni fet realitat. Però alhora és evident que l’èxit als Gaudí és un combustible que alimenta el desig de convertir-se en actor professional i guanyar-se la vida amb la interpretació.

Gómez ja té un representant i està anant a classes de dicció per perdre l’accent de Cadis. Un altre repte és la dificultat per memoritzar els textos. “Jo vaig tenir la desgràcia de deixar l’escola molt aviat i no vaig aprendre a llegir ni a escriure -lamenta-. Però ara ja memoritzo unes 10 o 15 pàgines per davant i per darrere, que és una burrada”. Lacuesta està segur del talent de Gómez, però també creu que encara ha d’aprendre coses. “L’accent el limita molt, no hi ha gaires personatges amb aquest accent”, diu Lacuesta, que sempre ha intentat que Gómez toqui de peus a terra. “Fa por que es foti una hòstia, perquè és una cosa que ens passa a tots”. Sempre li posava l’exemple de Jesús Carroza, un noi gitano com ell a qui el Goya a l’actor revelació per Siete vírgenes no li va obrir les portes d’una professió en què el 95% dels actors malviuen o estan a l’atur. Diumenge, després de la gala, actors com Àlex Brendemühl i Sergil López alertaven Gómez que ser actor és un ofici molt dur. Però ell, que ha pescat marisc furtivament i venut ferralla, no té por de les professions dures. “Quan la pel·lícula no sortia, jo sempre li deia a l’Isaki que havíem de tenir fe -diu somrient-. I això és igual: ja he fet una prova per una pel·lícula i m’han agafat. Comencem a rodar al maig”.