Isaki Lacuesta: “Tenim els polítics i els banquers que ens mereixem”
Sant SebastiàTres anys després de guanyar la Concha d’Or, Isaki Lacuesta torna a Sant Sebastià amb Murieron por encima de sus posibilidades, un inesperat gir del seu cinema cap a la comèdia anàrquica que reafirma el seu esperit constant de reinvenció.
A Murieron... hi ha moltes rialles però també molta ràbia. D’on ve?
Suposo que no és casualitat que estigui escrita en un hospital públic, patint les llistes d’espera. La ràbia ve del fet que algú et digui que has viscut per damunt de les teves possibilitats quan a la meva generació tothom comparteix pis o paga hipoteques d’un fotimer d’anys... en el millor dels casos. Però al film vaig intentar canalitzar la ràbia cap al riure.
Un dels moments més celebrats és el discurs crític amb el 15-M que fa Raúl Arévalo.
No volia fer un film maniqueu, amb banquers molt dolents i una societat bona, desgraciada i encantadora. Al final tot va lligat i tenim els polítics i els banquers que ens mereixem. Ens els guanyem a pols.
Per què has hagut de rodar aquesta pel·lícula en cooperativa?
Perquè creia que si no la fèiem així no la faríem de cap manera. Si haguéssim esperat que hi entrés alguna televisió haurien passat anys. Però la volia rodar de seguida. I crec que va ser una bona decisió, perquè si ho haguéssim intentat per les vies convencionals no l’hauríem rodat mai.
Com va reaccionar la gent a qui l’hi vas proposar?
Molt bé. Quan la gent inverteix el seu treball i dos anys després encara no ha cobrat, sovint hi ha equívocs. Però aquí tothom ha quedat molt content i la prova és que han vingut a l’estrena més de 40 tècnics i deu actors. Ara, si les pròximes pel·lícules les puc fer de manera que tothom cobri un sou, jo encantat.
Tot i que soni a pel·lícula de crisi, Murieron... sembla el contrari.
Sí, en comptes de fer una cosa petita amb poques localitzacions, la jugada era fer una pel·lícula amb un munt de localitzacions. Quan tot t’obliga a ser més petit i miserable, has d’intentar créixer.
Pot semblar que la Concha d’Or que vas guanyar fa tres anys no t’ha posat les coses més fàcils.
Doncs imagina’t com hauria sigut si no hagués guanyat la Concha d’Or! El cinema i la competició no haurien d’anar lligats. Per això amb aquesta pel·lícula preferia que estigués fora de competició. Tens un repartiment d’actors conegudíssims, però també has repescat per al cinema Albert Pla.
I també ha fet música per a la pel·lícula, que, a més, dialoga molt bé amb la història. Amb l’Albert vaig escriure una sèrie d’humor i part d’aquell esperit és en el film. Ell és molt inspirador. De fet, el seu monòleg el va escriure ell mateix. Tinc la sensació que a l’Albert l’han desaprofitat en el cinema. Hauria de fer vuit pel·lícules cada any. I m’agrada molt ajuntar-lo amb actors com Imanol Arias. M’agrada molt la barreja. Quan poses en contacte els seus mons, sorgeixen coses noves.
Alguns dels teus films no han tingut gaire èxit comercial. Aquest, però, sembla que no estaria complet si no arribés al gran públic.
Sí, està fet per ser vist en una sala gran amb molta gent que s’encomani, convidant a una certa catarsi col·lectiva. És per veure’l en sala amb els col·legues, una vocació que les meves pel·lícules prèvies no tenien.
¿Ja pensaves en els actors quan escrivies el guió?
Sí, però en algun cas que no estava previst, com el de José Sacristán, vaig reescriure el personatge per a ell. “Franco hauria guanyat unes eleccions el 1965”, que és una frase del film que jo subscriuria, només pot dir-la el Sacristán.