Isaki Lacuesta i Miquel Barceló: "A l'Àfrica has de treballar amb les circumstàncies, els tèrmits i la pols"

Enviat especial a Sant SebastiàIsaki Lacuesta i Miquel Barceló van presentar ahir a Sant Sebastià Los pasos dobles , una col·laboració única entre dos artistes, cineasta i pintor, units pel desig de dialogar amb l'atzar de la vida i jugar amb les històries com si fossin una pilota que viatja de mans en mans. Plantejada com un híbrid entre ficció i documental, Lacuesta s'adona a mig rodatge que una cosa i l'altra funcionen més bé per separat; el projecte fa honor al seu nom i es doblega en dues pel·lícules: Los pasos dobles i El quadern de fang . La primera, una ficció mutant que salta de gènere en gènere i, la segona, un documental sobre Barceló a Mali.

Com sorgeix la vostra trobada?

Miquel Barceló: Ens vam conèixer un parell d'anys abans de començar aquest projecte, quan l'Isaki va filmar el meu taller. Més endavant, mentre preparava una representació de Paso doble que es faria al País Dogon, a Mali, vaig pensar que estaria bé filmar-la, perquè no crec que en faci gaires més, i vaig pensar en ell. A partir d'aquí, ell agafa el projecte i fa la seva pel·lícula, que crec que és el que jo també hauria fet si hagués estat en el seu lloc.

Los pasos dobles s'inspira, de manera molt lliure, en la vida del pintor francès François Augiéras, que va pintar un fresc en un búnquer del desert i després el va enterrar a la sorra perquè no el trobessin fins al segle XXI. Què et fascina tant, d'ell?

M.B : Augiéras sembla un personatge de ficció, però no ho és. Va existir i té una obra literària i pictòrica. És el primer escriptor anticolonial, que escriu en francès però renega de França. És com un beatnik francès, un bitxo raro. M'agraden les seves aventures a l'Àfrica, els seus llibres i la seva pintura. De fet, col·lecciono els seus quadres. És un home que no té res a veure amb el seu temps. Evidentment, les nostres històries no són paral·leles. El pobre Augiéras les va passar molt putes i va morir en un hospici, com un sense sostre. Però m'identifico molt amb ell, sobretot a l'Àfrica. I ens va resultar una excusa perfecta per a la pel·lícula.

La pel·lícula està explicada de manera deliberadament fragmentada, com un relat coral que integra moltes històries. A què és degut aquest apropament narratiu?

Isaki Lacuesta: Hi ha diferents raons. La primera, el mateix Augiéras, que escrivia: "Vaig de metamorfosis en metamorfosis fins a esgotar els meus dobles". Això ens servia com a excusa per explicar la història que nosaltres volíem i canviar els estils. En el fons és una cosa molt natural. És l'esquema dels contes de tota la vida, des de Les metamorfosis d'Ovidi fins a Bola de drac , en què Son Goku canvia i es va convertint en personatges diferents.

M.B: I de les històries orals africanes. Un Nadal vaig explicar-los als meus amics africans les històries de Crist; de Billy, The kid ; de Caravaggio, i la de Frankenstein. I al dia següent, ells ho van barrejar tot i Crist estava fet amb trossos de cadàvers, insultava la seva mare i moria d'insolació. Era una història fantàstica. Això és molt de l'Àfrica: cada vespre expliquem històries al pati de casa i les històries sempre són les mateixes, però una mica diferents. És com una pedra que vas polint. I t'adones que una història que un cop vas explicar tu et retorna amb una nova forma.

Amb l'excepció de Barceló, el repartiment de Los pasos dobles està format per malians. Com va ser el càsting?

I.L.: Primer vam anar al centre de cinematografia de Mali, un lloc molt curiós amb dues entrades: en una hi diu "sala de projecció" i a l'altra, "sala de censura". Allà ens van mostrar un feix de papers groguencs amb els actors registrats, tots dels anys 80, alguns morts. No tenia ni cap ni peus. Llavors Cendrine Lapuyade, directora de càsting experta en situacions com aquesta, va buscar per tot arreu fins que va trobar els dos protagonistes en una escola de dansa. La resta són camperols, guies turístics o el que sigui.

Hi ha un episodi impactant amb un grup d'albins africans.

I.L.: Tant a Mali com a Tanzània els albins són objecte d'una persecució brutal. Hi ha polítics que els sacrifiquen, altres que els degollen perquè la sang els doni potència sexual... Estan molt mal vistos i han de fugir dels pobles.

Us heu influït mútuament, en aquest projecte?

I.L.: Sí. Un bon exemple seria la seqüència dels albins, que a mi em va inspirar la portada del Potro de rabia y miel de Camarón, dibuixada pel Miquel: un burro negre muntant una euga blanca. Pensant en el contrast de pells va sortir la idea de filmar una seqüència entre l'Augiéras negre i un albí. I quan la Cendrine va organitzar un càsting d'albins i el Miquel els va venir a veure, se li va acudir la idea de pintar en teles negres fent servir lleixiu.

M.B.: L'Isaki deixa que les coses passin en el cinema de la mateixa manera que jo deixo que passin quan pinto. No sempre te n'adones, però és així. L'anècdota dels tèrmits que es van menjar els meus quadres és un bon exemple. Al principi dius: quina putada. Però després comences a fer-ho servir i millora moltíssim l'obra. Això és l'únic que pots fer a l'Àfrica, treballar amb les circumstàncies, els tèrmits i la pols. Fas amb el que hi ha.

Al documental El quadern de fang s'hi veu com representes Paso doble davant dels teus amics i veïns al País Dogon. Que va significar per a tu?

M.B.: Va ser molt important. L'Isaki i jo sempre citem Jean Rouch com a model, és un dels grans cineastes de la història. Quan ja tenia més de 80 anys va venir a Mali a projectar en un llençol per a 30 o 40 persones una pel·lícula que havia rodat als 60, em penso que Sigui année zero . Jo hi era i va ser collonut, un gest meravellós. I jo també ho vaig voler fer. Ja li he dit a l'Isaki que aviat hem de tornar a Mali i projectar les pel·lícules allà.

L'espectacle Paso doble deu assolir un significat especial en aquell escenari.

I.L.: Quan es va representar aquí, recordo que tothom el relacionava amb els happenings i les performances , l'expressionisme abstracte i Pollock. De cop i volta, quan veus l'obra a l'Àfrica, t'adones que tot ve d'allà. Els gestos que la gent interpretava com a drippings són els mateixos que allà fa la gent per cobrir les cases en època de pluja, els de les dones picant cereals...

És interessant veure a El quadern de fang els escenaris de Los pasos dobles en un context molt diferent.

M.B.: Sí, és molt maco, és com un joc d'anar trobant en una pel·lícula les respostes a les preguntes que es fan a l'altra. Ara bé, sempre quedaran algunes preguntes sense resposta. Però si compartim els secrets, es destrueixen.