Isabelle Huppert, una intel·lectual que busca la felicitat

BerlínNo hi ha una actriu més adient que Isabelle Huppert per interpretar una professora de filosofia que remuga constantment mentre busca la felicitat. Per això, quan ahir a Berlín li van preguntar a la directora de L’avenir, Mia Hansen-Love, en quin moment va decidir que Huppert protagonitzés la seva pel·lícula, va respondre que de seguida. “No podria haver escrit la pel·lícula si no hagués tingut present Huppert des del primer moment -va dir Hansen-Love-. És la primera vegada que escric un guió pensant en una actriu en concret”.

A L’avenir, Huppert interpreta la Nathalie, una dona immersa en un procés curatiu per superar la separació del seu marit, professor de filosofia com ella, i el dolor per la vellesa de la seva mare. El trajecte, però, està narrat amb tranquil·litat, sense estridències. Aquest és l’estil de Hansen-Love, una directora que sota la subtilesa amaga un discurs profund sobre el pas del temps.

La intel·lectualitat està en el centre de L’avenir. És, en certa manera, el que defineix el personatge principal. Huppert es va mostrar encantada amb aquesta idea i va defensar una figura, la de l’intel·lectual, “poc tractada en el cinema”. “A més, es tracta d’un retrat sensual, lleuger i divertit”, va afegir. Tant l’actriu com la directora van insistir a remarcar la lleugeresa de la pel·lícula, com si haguessin de disculpar-se per haver fet una pel·lícula que gira entorn del món del pensament i en què se citen Adorno, Pascal i Rousseau, entre d’altres. Es tracta d’un univers que Hansen-Love coneix bé: “Em sap greu revelar la primícia: els meus pares són professors de filosofia”. Sens dubte, la resposta de la directora tenia una càrrega irònica: la professió dels seus pares és tan pública que la dada surt fins i tot en la seva biografia de Wikipedia.

El compromís i la crítica social

Hansen-Love descriu la Nathalie com una figura que encarna la llibertat femenina. Huppert es refereix al personatge com una heroïna. “La seva existència no es resumeix a la seva vida amb el seu marit. És algú que troba els recursos per sortir d’una situació difícil per ella mateixa”, diu l’actriu. El discurs de L’avenir té un component feminista. També hi ha un compromís ideològic, que es manifesta de manera poc explícita, perquè quan els personatges parlen de filosofia, en el fons ho fan també de política.

Si L’avenir té un cert to humanista i polític, Fuocoammare pot ser vista com un film social. La pel·lícula documenta la vida a Lampedusa a través del dia a dia d’un nen italià que viu a l’illa i del retrat del drama dels immigrants que hi arriben. Són dues realitats que conviuen en un mateix paisatge, però que mai es troben. La crítica social queda perfectament definida.

Cal preguntar-se, però, per la postura de la mateixa pel·lícula: mentre que el nen protagonista té una història, encara que sigui mínima, els immigrants no tenen un relat individual tan ben definit. El director, Gianfranco Rosi, va corregir aquells periodistes que volien trobar un discurs polític en el seu documental: “Més aviat és un testimoni de la tragèdia de la qual tots som responsables i que potser és, després de l’Holocaust, la tragèdia més gran que el món ha vist”. La resposta de Rosi va despertar els aplaudiments a la sala. Una estona abans, Fuocoammare s’havia endut una gran ovació. El documental mostra un punt de vista inusual i en alguns moments abstracte de la vigilància a la costa de Lampedusa. Les imatges nocturnes dels radars i dels vaixells dominen la primera part de la pel·lícula, que finalment posa cara i dolor a les víctimes.