Isabel Coixet: “En la vida i el cinema, com menys drama, millor”

BarcelonaAmb l’húmer facturat en tres llocs diferents com a conseqüència d’una caiguda, Isabel Coixet (Barcelona, 1960) encara la promoció de La llibreria, que avui arriba als cinemes, amb les forces minvades però sense perdre la seva habitual energia i loquacitat. El film, un dels “més personals” que ha fet, relata com una vídua (Emily Mortimer) obre una llibreria en un poblet anglès i s’ha d’enfrontar a la intransigència dels poders fàctics locals.

Com arriba a les teves mans el llibre de Penelope Fitzgerald?

El vaig llegir fa deu anys i em va meravellar. Era evident que la novel·la tenia una pel·lícula, però no pensava que els drets estiguessin disponibles. Donava per fet que els haurien comprat Stephen Frears o la BBC, però no, estaven disponibles. I el gendre de Fitzgerald coneixia les meves pel·lícules i li agradaven.

T’has encarregat tu de l’adaptació.

Sí, i no va ser fàcil. Molta gent llegia el guió i no entenia per què la protagonista no era més jove, per què no hi havia història d’amor o per què no acabava bé. Però és que aquesta era la història que volia explicar. I també m’he hagut de barallar contra tothom per mantenir el meu final, que no és com el de la novel·la, que era molt més nihilista. Fitzgerald era una autora molt seca i antisentimental. És normal, perquè va tenir una vida molt dura i molt nòmada. Durant una època va viure amb el seu marit i quatre fills en una barcassa; doncs bé, un dia es va enfonsar i van perdre tot el que tenien.

Has estudiat molt la seva vida?

Sí, abans de llegir La llibreria només em sonava perquè era una de les autores preferides de Salinger, però ara m’he convertit en un experta i he llegit les cartes, les biografies, tota l’obra... De fet, he introduït en el guió algunes referències a la seva vida. Era una dona molt interessant. Pensa que va començar a escriure amb 60 anys! Ara, també hi he posat coses meves. Els llibres que l’Emily envia al Bill són d’autors que m’agraden a mi, autors que em semblen poc valorats, com Ray Bradbury.

Per què està dedicada a John Berger, La llibreria?

Ell admirava molt Penelope Fitzgerald i li agradava molt La llibreria. Sempre em deia que si algú en el món podia fer la pel·lícula era jo. I jo li deia: “Vols dir?” Abans de morir el vaig anar a veure i vaig ensenyar-li algunes imatges, però la pel·lícula no la va poder veure, esclar.

És un dels teus films més continguts emocionalment. T’ha costat encaixar en aquest registre?

No, l’he abraçat amb plaer. És cert que la relació entre l’Emily i el Bill no és tan important a la novel·la. Però a mi les escenes romàntiques que més m’agraden del cinema són més aviat contingudes: Emma Thompson i Anthony Hopkins a El que queda del dia, Michelle Pfeiffer i Daniel Day Lewis a L’edat de la innocència... De vegades és més sexi la retenció que fotre un clau.

N’hi ha que han vist en aquesta dona assetjada per la seva comunitat un reflex de la teva situació a Catalunya, on t’han criticat molt pels teus comentaris contra l’independentisme

No, no té res a veure. Jo m’hi identifico per altres coses. Sempre he sigut una mica naïf i, des de petita, m’he llançat a fer coses sense mesurar-ne les conseqüències. A l’Emily no li fan la vida impossible perquè obre una llibreria, sinó perquè li ha tocat ser l’objecte d’odi d’algú. I jo això ho he viscut i és com una destil·lació de la banalitat del mal que també està en l’essència del bullying.

¿Creus que el teu posicionament polític té a veure amb el fet de ser objecte d’aquest odi?

Sí. Ara, ho has de col·locar al seu lloc. Jo soc la persona menys victimista de la història. M’han passat coses molt desagradables, però també he rebut grans mostres d’afecte. Però vivim en una conjuntura en què tot s’interpreta des dels extrems. Surts de casa i un t’insulta, l’altre et felicita i un Mosso d’Esquadra t’abraça. Et sents una mica la reina del drama. I no. En la vida i el cinema, com menys drama millor.