Isabel-Clara Simó: “La literatura és inútil”

Barcelona.Després d’ Homes (2010), l’últim llibre de contes d’Isabel-Clara Simó fins al recent Tota aquesta gent, l’escriptora ha donat a conèixer novel·les per a adults ( Els invisibles, 2013) i novel·les juvenils. A la impactant Un tros de cel (2012) explicava la història d’una adolescent xinesa que després d’arribar a València era forçada a fer de prostituta per comprar la seva pròpia llibertat. També recentment Simó ha publicat teatre ( La visita, 2012) i un llibre de poemes ( El conjur, 2009). Amb Tota aquesta gent, l’autora ha deixat “el calaix buit, net com una patena”.

El recull està dividit en tres parts, que tenen en comú “l’arrossegar de peus de la xarxa dels perduts, segons deia el gran poeta Joan Vinyoli”. Dit d’una altra manera: “Tots els personatges són uns infeliços i uns fracassats, viuen patiments quotidians que estan a l’abast de tots nosaltres”. A la primera part, que porta per títol el mateix que el del llibre, el lector hi trobarà trenta narracions brevíssimes, connectades pel present, però protagonitzades per personatges que no tenen res a veure entre ells. Hi ha, per exemple, la descripció -molt gràfica- d’un naixement, el dia a dia d’una portera, la queixa d’un cambrer a qui acaba de deixar la parella i una noia que es posa a fer una novel·la després de la visita d’un escriptor a l’institut. “Jo els veig com petits monòlegs: m’encantaria que algú els portés a escena -reconeixia Simó-. Els contes passen ara i parlen de gent corrent. Hi ha el meu estat d’ànim sobre l’actualitat, però mai no he volgut ser didàctica. Per mi, la literatura és inútil, no és una eina per presumir davant les amistats: la seva única funció és produir plaer estètic d’una manera semblant al plaer que produeix escoltar una simfonia”.

Dit això, l’escriptora valenciana reconeix que els seus llibres permeten observar les últimes quatre dècades de la societat que l’envolta: “Sóc una autora d’ulls cap enfora. Sempre m’ha agradat ficar el nas als llocs. He fet periodisme durant molts anys, i encara tinc la sensació que de vegades faig cara d’article. L’escriptor perfecte és aquell que sap combinar introspecció i observació. M’agradaria que en el meu cas fos així”. Després de la trentena de monòlegs breus hi ha vuit narracions més. Totes són recents, excepte una, La rialla d’Èdip, escrita a la dècada dels 60. “Ja treballo en la pròxima novel·la -avança-. Serà la relació entre un fotògraf jove que s’enamora del seu professor de llatí a Nova York”.