Isabel Allende sobre Xile: "És hora que els vells xarucs se'n vagin a casa a jugar al bingo"

BarcelonaIsabel Allende fa 40 anys que no viu a Xile, però assegura que porta el seu país "sota la pell". Està "encantada" amb el govern del nou president Gabriel Boric, un executiu més jove i més femení que mai, inclosa una neta de Salvador Allende –que era cosí del seu pare– al ministeri de Defensa. "És hora que els vells xarucs se'n vagin a casa a jugar al bingo", afirma. La seva condició d'exiliada recorre tota la seva obra, i creu que també la va fer escriptora en tancar-li la porta del periodisme.

Quaranta anys després de la seva primera i exitosa novel·la, La casa de los espíritus, Isabel Allende (Lima, 1942) llança aquest dimarts a escala internacional un nou títol, Violeta (Plaza & Janés), que apareix al mercat espanyol, italià, llatinoamericà i al nord-americà en castellà i anglès. Al llindar dels 80 anys, l'escriptora assegura que per fi ha après a triar molt bé amb qui vol estar –mai són reunions de més de 8 persones– i es nega a fer gires de promoció i a signar centenars d'exemplars. Per això, la roda de premsa virtual des de la seva casa de Califòrnia convoca 130 periodistes de tots els països on la novel·la està cridada a ser supervendes.

El feminisme, una causa

Violeta és la història d'una dona que viu tot un segle, des de la grip espanyola del 1920 fins al covid. Sense citar Xile, hi apareixen situacions polítiques i familiars de l'autora, com la dictadura i l'exili, o la mort d'una filla, i també quatre amors que donen la pàtina sensual habitual a les seves novel·les. "El poder, l'ambició, la cobdícia i no només l'amor mouen el món, però a mi el que m'interessa és explicar les emocions –afirma–. El que m'ha mogut a fer les més grans brutalitats i els gestos més heroics és l'amor. Desgraciadament, segueixo sent una apassionada i una romàntica. Crec en l'amor fermament: em vaig casar als 77 anys". La pandèmia li va donar el context, però la història d'aquesta dona la tenia clara abans del coronavirus: s'inspira en la seva mare, una dona "bella, interessant, forta, irònica, atrevida i amb una gran visió respecte al futur, que no es queda en la classe social on la van educar". Violeta està escrita com una carta a un net (al contrari de La casa de los espíritus, dues novel·les que li han sortit a raig, sense esforç), emulant la correspondència que es van enviar diàriament mare i filla des que es van separar quan ella tenia 16 anys. Però a diferència de la mare, el personatge és lliure: "La meva mare no va tenir una vida extraordinària perquè sempre va estar sotmesa, primer al pare i després al marit, i després jo li vaig pagar les factures". I rebla: "No hi ha feminisme sense independència econòmica".

El feminisme és una de les seves causes, que alimenta des d'una fundació creada en homenatge a la seva difunta filla. "No m'he quedat enganxada a la idea de la parella, de la dona o del feminisme dels 80. He seguit les etapes del feminisme, i estic encantada amb la nova onada de les dones joves, i l'he incorporat a la meva feina, la meva vida i la meva escriptura. Estem refent la civilització patriarcal i intentant canviar-la". Fins i tot s'ha pronunciat sobre el cas de Pablo Neruda, violador confés d'una dona: "Una cosa és l'home fallit i l'altra és l'obra. Revisem la història i expliquem-la com cal, però no l'eliminem, si no no quedarà canya dreta", ha dit. I, com a autora de novel·la històrica que ha escrit sobre els últims 500 anys, defensa: "Cap temps passat va ser millor. El món avança, però lentament i no en línia recta".