LITERATURA
Cultura02/09/2017

La irreverent i moderna Colla de Sabadell

Quaderns Crema reedita quatre de les millors novel·les de Francesc Trabal

Jordi Nopca
i Jordi Nopca

BarcelonaLa Colla de Sabadell eren “barcelonins amb una perspectiva”, va escriure Josep Carner al pròleg del primer títol de l’editorial La Mirada, una de les iniciatives més importants que va impulsar el grup integrat per escriptors com Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols i Miquel Carreras, cronistes com Lluís Parcerisa, caricaturistes com Josep Maria Trabal, Tramuntana, i pintors com Ricard Marlet, Antoni Vila Arrufat i Joan Garriga. Nascuda a finals del 1917 a l’actual capital del Vallès Occidental, la Colla de Sabadell “s’havia fet seu l’ideal regenerador de la Catalunya-ciutat amb què la burgesia catalana, a l’estil del que des del Romanticisme havien fet els diversos pobles europeus, intentava bastir una cultura nacional, moderna i cosmopolita que ajudés a vertebrar el país”, explica Miquel Bach, estudiós del grup i director de la Fundació La Mirada, activa des del 1989. “Era una cultura que al continent havia sofert la desmoralització i el descrèdit bèl·lics i contra la qual s’havien rebel·lat les avantguardes, mentre que aquí, a Catalunya, era tot just una promesa de futur”, afegeix.

En la prehistòria de la colla hi ha la publicació de diversos números de La Fulla del Salau el 1916. Als joves escriptors que venien de l’Acadèmia Catòlica s’hi van afegir estudiants de l’Acadèmia de Belles Arts. Els sabadellencs es van començar a fer notar amb la incorporació progressiva d’alguns dels seus membres al Diari de Sabadell, però també gràcies a actes com la conferència d’un joveníssim Francesc Trabal, que a finals del 1919 -quan tenia tot just 20 anys- va parlar de Les ciutats solitàries de Catalunya, on proposava “crear una infraestructura en àmbits molt diversos de l’activitat cultural” que no fos “un estricte instrument de l’activitat política” i que arribés “a sectors amplis de la població, tot defugint tant els models d’intervenció cultural vuitcentistes com l’acció superestructural del poder”, segons explica Josep Maria Balaguer a Francesc Trabal, centenari (Institució de les Lletres Catalanes, 2001). Els membres de la Colla de Sabadell es van distanciar de la Lliga Catalanista -eren pròxims a Acció Catalana- i la instauració del directori militar de Primo de Rivera el setembre del 1923 “va esperonar el grup a la resistència cultural”: ho recorda Carme Puig a Les col·laboracions de Joan Oliver al Diari de Sabadell (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001).

Cargando
No hay anuncios

Una societat canviant

Francesc Trabal va exposar en uns quants articles les principals mancances del sistema autòcton: calien més empresaris culturals, un nombre més gran de publicacions periòdiques, la necessitat d’una crítica literària per saber “les línies a seguir” i una agrupació d’escriptors que actués “amb criteris professionals”. Bona part dels canvis que exigia es van anar materialitzant: van aparèixer nous editors com Josep Queralt i Marcel·lí Antic -fundadors de Proa el 1928- i Josep Janés -impulsor de Quaderns Literaris el 1934-, es va crear el premi Crexells de novel·la el 1928 i, el 1935, el mateix any que la Colla de Sabadell deixava d’actuar conjuntament, es fundava a Barcelona el Club dels Novel·listes, agrupació que pretenia incentivar la producció en prosa del país.

Cargando
No hay anuncios

A més de la modernitat i el compromís, el tercer element estructural de Trabal i companyia va ser el sentit de l’humor. Jordi Marrugat, filòleg i redactor en cap de la revista Els Marges, recorda a Creació crítica, crítica creativa, article publicat a la revista Estudis Romànics el 2017, que l’humor present en llibres com Una tragèdia a lil·liput, d’Oliver, i L’home que es va perdre, de Trabal, té una voluntat crítica que prenia forma tan aviat de “paròdia de models literaris genèrics com la novel·la, la poesia romàntica i simbolista o el psicologisme” com d’exemples “concrets, cas dels autors avantguardistes, surrealistes i postsimbolistes” o dos dels escriptors que van ser objecte de befa per part d’alguns dels seus integrants, Josep Carner i Carles Riba.

Els “barcelonins amb perspectiva” que -segons Carner- eren els sabadellencs, es miraven la capital catalana “des de la modernitat i la civilitat absoluta i, encara, des de la distància que [els] permetia criticar-ne els defectes”. Creien que les ciutats petites havien d’assumir un paper determinant en la vertebració cultural. I durant els anys que la Colla de Sabadell va fer de les seves -ja fos a través de llibres, recitals, articles, vinyetes i festes-, aquest desig va ser una realitat.

Cargando
No hay anuncios
Una recuperació imprescindible

Fa anys Quim Monzó recomanava l’obra d’autors, contemporanis o no. En el cas de l’obra de Francesc Trabal, va escriure: “És un dels luxes més cosmopolites que hem tingut en aquest últim segle”. L’autor de Sabadell va ser una de les primeres recuperacions que l’editor Jaume Vallcorba va fer a Quaderns Crema a la dècada dels 80. El primer que en va publicar va ser L’home que es va perdre, i després van arribar Era una dona com les altres, Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon i Quo vadis, Sànchez? Aquestes quatre novel·les -publicades per primera vegada entre el 1929 i el 1933- s’han reunit en un únic volum que arribarà a les llibreries el 6 de setembre. Quaderns Crema aplegarà Vals (1935) i Temperatura (1947) en una segona entrega que veurà la llum el 2018.