Una mirada irònica al París decadent i refinat de la Belle Époque

BarcelonaPoc tenen a veure els homes i dones de rostre famolenc que el català Xavier Gosé (Alcalá de Henares, 1876- Lleida, 1915) va dibuixar a 'Gent de Suburbi' (Barcelona, 1899-1903) amb la mirada perversa d'un home elegantment vestit d' 'Agraïments' (París, 1912). Hi ha tot un món entre les dames vestides elegantment de blanc, enxampades en la intimitat de casa seva, de 'Dama pentinant-se' (París, 1903), i la prostituta eixancarrar-se sense complexes sobre un home de 'Cocotte i cavaller' (París, 1906-1909). Al darrere, però, hi ha sempre una mateixa mirada irònica, la de l'il·lustrador Xavier Gosé. Quan se celebren cent anys de la seva mort, per primera vegada, part de la seva obra es pot veure, fins al 20 de març, al MNAC, a l'exposició 'Xavier Gosé. Il·lustrador de la modernitat'.

Són 300 obres, algunes d'inèdites, que provenen majoritàriament del Museu d'Art Jaume Morera de Lleida, del MNAC, de galeries i de col·leccions particulars. Els dibuixos de Gosé són una gran crònica del París de principis del segle XX. L'artista però, que també va ser l'il·lustrador de les grans cases de moda, ha estat força oblidat. Potser el seu ostracisme l'explica el fet que va tenir una vida molt intensa però curta, només tenia 38 anys quan va morir per culpa de la tuberculosi. A més, va fer gairebé tota la seva carrera a París, i alguns artistes catalans el consideraven afrancesat. Ho va sentenciar Folch i Torres: "En Gosé no és pas d'aquells als qui podem considerar nostres. L'art d'en Gosé és, doncs, un art exterior". El cas era que el decadentisme refinat de Gosé estava força allunyat del noucentisme que vivia el seu moment àlgid a Catalunya. "Un altre factor és que tradicionalment s'ha considerat la il·lustració un gènere menor", assegura Jesús Navarro, director del Museu d'Art Jaume Morera i que ha comissionat l'exposició amb Mariàngels Fondevila. "Gosé és una referència als anys 20 i 30 dels segle passat, un precursor de l'art 'déco', però la convulsa història del nostre país l'ha anat enfosquint", afegeix Navarro. "Té, però, predicament en el col·leccionisme català, molts burgesos i galeries van adquirir part de la seva obra, sobretot a partir dels anys 50", precisa el comissari.

Es mofava dels bohemis

Gosé no es casava amb ningú. "Anava a les tertúlies dels 4 Gats però sempre estava en una segona fila i no hi participava gaire. Se'n mofava una mica, dels bohemis", diu Navarro. "Tampoc es va integrar en la bohèmia més canalla de París". Es relacionava, però, amb els escriptors iberoamericans, amb l'ambient més contestatari i crític amb el rei Alfons XIII, amb músics com Isaac Albéniz que el va acollir a casa seva quan va emmalaltir, amb els il·lustradors finesos i anglesos... Va treballar per a la revista 'Mundial Magazine', que dirigia Rubén Darío. Per l'escriptor nicaragüenc va il·lustrar el 'Cuento de Pascuas' i va confeccionar el vestuari de l'òpera 'Pepita Jiménez' d'Isaac Albéniz.

"Era un home mole elegant, molt refinat i discret, amb molta capacitat de treball. Començava a treballar a les set del matí, feia una pausa a les dotze del migdia, i continuava fins a les set de la tarda. Era molt rigorós treballant perquè s'havia d'enfrontar a una competència ferotge,; a París hi havia centenars d'artistes arribats d'arreu", diu Navarro.

Del realisme proletariat al refinament de les grans firmes de la moda

A l'exposició es pot contemplar tota la trajectòria de Gosé. El recorregut comença amb les il·lustracions del proletariat barceloní, continua a París, on l'artista es va traslladar el 1900 i on va començar col·laborant amb la premsa satírica parisina: 'L'Assiete au Buerre', 'Le Rire', 'Le Témoin'... En aquestes primeres col·laboracions és on és més visible la seva mirada satírica i realista sobre burgesos, esnobs, amistançades i prostitutes. A partir del 1907 és una etapa més estilitzada, menys realista i menys irònica, sobretot perquè l'il·lustrador treballa pel món de la moda i, fins i tot, marca tendència entre les dames. "No sabem si fins i tot alguns dels seus dibuixos més tard van inspirar alguns dissenys", diu Fondevila. "És difícil resseguir la seva vida perquè no hi ha gaire documentació, a vegades hem esbrinat detalls amb els segells de cafeteries, bars i restaurants que apareixen darrere dels esbossos i apunts", afegeix. Se sap que ja malalt va passar sis mesos a Vichy i després va morir a casa la seva mare, a Lleida. Al morir, ja existia el Museu d'Art Jaume Morera, i la seva mare va donar part de la seva obra a la institució lleidatana.