Irlanda, un estat nascut enmig de la violència a la fi de la Gran Guerra

LondresEl 6 de desembre del 1921 es va signar a Londres el Tractat Anglo-irlandès, que va posar fi oficialment al que al sud de l'illa se'n va dir Guerra de la Independència d'Irlanda (1919-1921). El primer ministre britànic, David Lloyd George, d'una banda, i Michael Collins, cap del govern provisional de l'anomenat Estat Lliure Irlandès, i Arthur Griffith, un dels fundadors del Sinn Féin, de l'altra, van oficialitzar-ne la partició, admesa pel Parlament de Westminster l'any anterior amb una llei que entraria en vigor el maig del 1921.

Aquella provisió, però, només indicava que els vint-i-sis comtats del sud (Irlanda del Sud, se'n deia) continuaven formant part oficialment de l'Imperi Britànic –condició no reconeguda per la majoria dels seus habitants, però, partidaris d'una república independent–, juntament amb els sis del nord (Irlanda del Nord).

Aquest va ser l'últim intent, no reeixit, de Londres d'evitar el mateix que havien patit les potències perdedores de la Gran Guerra: que els límits territorials dels seus imperis es veiessin afectats i disminuïts.

Desmembraments dels grans imperis

Després de diferents etapes de domini anglès sobre Irlanda des del segle XII, el 1801 Londres s'havia annexionat l'illa, fet que va donar peu aleshores al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda. A la fi del segle XIX, la demanda del Home Rule –autonomia– hi creixia. Els partidaris volien establir un Parlament a Dublín però sota l'autoritat última del de Westminster. Molt pocs clamaven aleshores per la independència.

Entre el 1912 i el 1914, el govern britànic va tornar a introduir la llei de la Home Rule, que aleshores semblava que arribaria a bon port. A banda, l'oposició dels unionistes a l'autonomia era furiosa: prometien combatre-la "per tots els mitjans que trobessin necessaris". La primavera del 1914 van aconseguir introduir a l'illa, de contraban, 25.000 rifles i tres milions de cartutxos procedents d'Alemanya, amb la intenció d'armar una milícia protestant: la Força de Voluntaris de l'Ulster, grup paramilitar que arribaria operatiu pràcticament amb el mateix nom (UVF / Red Hand) als disturbis del període 1966 i 2000 i que seria responsable de 552 morts.

La Gran Guerra, però, va moure totes les peces del tauler. Els actors europeus s'havien dessagnat durant els cinc anys de conflicte i la formació de nous i més petits estats n'eren una de les conseqüències immediates. Tot i ser una de les potències triomfadores, l'Imperi Britànic tampoc no en va sortir indemne, com ja s'ha apuntat. L'entitat política que va entrar en conflicte el 1914 en sorgiria el 1921 amb una cinquena part menys de la superfície sota el seu control. S'havia començat a fer miques.

A la fi de la Gran Guerra –també a conseqüència de la salvatge repressió dels britànics a l'Alçament de Pasqua del 1916 i per l'efecte dòmino del desmembrament de les grans unitats polítiques–, el desig d'autonomia irlandès havia desaparegut majoritàriament. Ja no es volien les molles, es volia el pa sencer: la independència.

Solidaritat catalana

L'esmentada llei de la partició de l'illa del 1920 fracassa, també arran de la campanya militar que llança l'IRA, l'Exèrcit Republicà Irlandès. I no serà fins al 6 de desembre del 1921, amb la signatura del ja comentat Tractat Anglo-irlandès, que l'IRA no va posar fi a la guerra, encara que continuarien els episodis de violència sectària, especialment a Belfast. De fet, entre juny del 1920 i del 1922, 428 persones van ser assassinades, dos terços de les quals de la comunitat catòlica, un nivell de violència que no es tornaria a veure fins a l'agost del 1969.

La permeabilitat d'idees, l'efecte mirall que s'estableix entre la situació política irlandesa i la catalana afavoreix gestos i moviments de solidaritat. Després de la repressió que segueix la declaració d'independència del gener del 1919, des del nou Parlament de Dublín, La Veu de Catalunya fa arribar una carta al govern –legítim però il·legal– irlandès en què vol expressar com el combat dels irlandesos dona als catalans el "coratge de continuar la seva lluita per recuperar la llibertat i la personalitat de Catalunya, tant políticament com socialment". Un altre vincle de les relacions i la influència és que el 1931, prenent com a inspiració el nom del Sinn Féin, neix el moviment polític armat català Nosaltres Sols!, que lidera Daniel Cardona.

Encara avui en dia, la connexió o la simpatia republicana irlandesa amb Catalunya –i també amb el País Basc– és ben visible a l'oest de Belfast, la zona tradicionalment catòlica, partidària de la unificació de l'illa, on al costat d'alguns dels més famosos murals en record de Bobby Sands i altres al·lusius a la lluita contra els britànics, és possible veure estelades, ikurriñes i senyeres.

Els segles de matances entre comunitats a Irlanda, la partició del 1920-21, en bona part a conseqüència del final de la Gran Guerra –partició que tindria una rèplica amb igualment desastroses conseqüències arran de la independència de l'Índia, el 1947, i la separació del Pakistan amb una frontera tan irreal com arbitrària–, continua causant un segle després tota mena de problemes, geopolítics i econòmics. Les relacions anglo-irlandeses se'n ressenten. I el Brexit no ha fet més que agreujar un paisatge prou complex i tremendament adolorit pels més de 3.500 morts del període 1966-2000. Moltes ferides resten obertes. I les portes dels murs que divideixen comunitats a Belfast encara es tanquen cada dia de l'any a les 19.00 hores, i obliguen els vehicles a fer enormes voltes per anar d'una banda a l'altra, símbol del llarg camí que cal recórrer per a una pau duradora i, sens dubte, encara massa fràgil.