'Canto jo i la muntanya balla': un estimulant poema escènic amb bruixes i cabirols que parlen
Adaptació de l'exitosa novel·la d'Irene Solà a la Biblioteca de Catalunya
Canto jo i la muntanya balla
Biblioteca de Catalunya
Fins al 4 d'abril
La Lluna els mira mentre es fan petons. Observa la seva mestressa i el jove com van cap a l’habitació i fa comentaris sobre com fan l’amor. La Lluna és una gossa que parla, com parlen els cabirols, les bruixes, el núvols, les dones d’aigua i també els morts, a la versió teatral de la celebrada novel·la d’Irene Solà Canto jo i la muntanya balla. No hi són tots, esclar, perquè com en totes les adaptacions teatrals de textos literaris cal escollir i prescindir, per buscar una altra manera d’explicar el mateix. I que bé que ho ha fet Clàudia Cedó. Tot conservant la història del Jaume, l'Hilari, la Mia i la Sió, l’autora d’Una gossa en un descampat assoleix un funcional equilibri entre els fragments més fantàstics i màgics, que transmeten el caràcter tel·lúric del món pirinenc, amb els apunts més contemporanis i humorístics, com l’escena del pixapins que fa el cim o la visita de la dama i el seu fill al poble de Matavaques.
Sobre aquesta dramatúrgia, Guillem Albà i Joan Arqué han aixecat un suggestiu espectacle que embolcalla la poètica del text amb tot un seguit de solucions de la mà del gest, la música (original de Judit Neddermann) i uns fascinants titelles (Alfred Casas) als quals els van de meravella les parets gòtiques i la sorra de la Biblioteca. Un espai escènic despullat amb dues taules i quatre bancs de fusta clara molt ben jugats per crear els diferents llocs de la rondalla, ja sigui una botiga de poble, ja siguin els racons del bosc, i amb unes textures de llum (Sylvia Kuchinow) força màgiques que fan joc amb l’esplèndid vestuari de Nidia Tusal.
La proposta demanava uns intèrprets molt complets que poguessin transmetre l’aire mític del text, que fossin hàbils en la manipulació d’objectes i amb els requeriments d’una banda sonora atmosfèrica interpretada en directe i en gran part per la guitarrista Amaia Miranda. I tots ho són. Però són Laura Aubert, tant en el caràcter més dramàtic com en el més lleuger quan deixa anar la seva vis còmica, i Anna Sahun, sòlida i contundent com poques vegades l’he vist, les que donen relleu i forma al text, juntament amb un admirable Ireneu Tranis. Una proposta molt recomanable que funciona independentment de la novel·la.
