Investiguen els assassinats al camp de concentració d'Albatera

BarcelonaEl camp de concentració d'Albatera (al terme municipal de Sant Isidre, Baix Segura) era fins fa poc invisible. I, si no fos per tot allò que amaga el seu subsol, potser Franco hauria guanyat la batalla de la memòria. L'arqueologia, però, és tossuda. En aquest camp, que va estar en mans franquistes de l'abril al novembre de 1939, hi van tancar entre 12.000 i 15.000 presoners republicans, que van passar molta set i gana i van patir tortures, malalties i tota mena de vexacions. El pitjor, però, devia ser l'angoixa. Al pati hi va haver molt sovint afusellaments sense judici. I tot això no només ho expliquen alguns dels presoners, sinó que se n'han trobat proves.

Un equip d'arqueòlegs liderat per Felipe Mejías López va començar excavar aquest camp d'unes 12 hectàrees l'any 2020. L'única pista que tenien eren unes fotografies aèries que havia fet l'exèrcit nord-americà el 1946, que mostraven restes de barracons i de tanca de filferro, perquè el camp havia estat desmantellat i arrasat del tot a principis de 1940. "Les fotografies van ser com el mapa del tresor, i a partir d'aquí vam començar a buscar", diu Mejías, que aquest estiu continuarà amb la seva campanya per trobar sota terra les restes dels barracons, la fossa sèptica i les fosses on se suposa que hi ha els presoners que no van sobreviure.

Mejías explica que la primera vegada que va fer una xerrada a Albatera, alguns dels professors de l'institut ni tan sols sabien que allà, quan va acabar la guerra, hi van anar milers de republicans que havien estat capturats al port d'Alacant quan intentaven fugir per mar dels franquistes. Els van separar de les famílies, els van fer pujar en vagons de bestiar i els van tancar en aquest camp envoltat de terres ermes i aiguamolls. El 1939 eren tants els presoners que molts dormien al ras i els primers dies no els donaven ni aigua ni menjar. Quan finalment es van repartir aliments, la dieta pràcticament no variava: "Al camp hi havia moltes llaunes de sardines i algunes de llenties, però bàsicament la dieta consistia en una llauna de sardines per a dues persones i un pa de munició a repartir entre cinc", diu l'arqueòleg.

Sense prou aigua i amb una alimentació molt deficitària, les malalties es van estendre ràpidament: paludisme, sarna, tifus, pulmonies, tuberculosi... "Els morts els traslladàvem a una barraca que era com una mena de magatzem. Al matí venia un camió i se'ls emportava. Al carregar-los, vèiem que els cadàvers no tenien nas ni orelles. Les rates a la nit se les havien menjat!", explicava Lluís Marco i Dachs a Llaurant la tristesa (Editorial Mediterrània). Marco i Dachs, que havia estat responsable dels serveis de farmàcia de l'exèrcit republicà, va ser presoner del camp i en va deixar testimoni, també de la seva lluita per trobar alguna cosa que servís per ajudar els malalts. Mejías està convençut que prop del camp hi ha les fosses perquè els qui les dècades següents van llaurar aquestes terres expliquen que havien trobat restes humanes a la superfície. En aquests fosses no només hi van enterrar els presoners que no van sobreviure a les malalties i a la fam.

Bales de màuser i de fusells de les guerres carlines

Diferents testimonis relaten que els feien formar i cantar el Cara al sol mentre afusellaven altres presoners. "Hem trobat més d'un centenar de bales de màuser, que era l'armament del bàndol sollevat, i també les inicials PS, que corresponen a Pirotécnica Sevillana, l'empresa que subministrava munició a l'exèrcit franquista –detalla Mejías–. La majoria de bales es concentraven al pati, i el més curiós és que també hem trobat munició que s'utilitzava en les armes de les guerres carlines, és a dir, del 1870, i que no eren les reglamentàries de l'exèrcit".

No hi ha gaires interpretacions possibles, segons l'arqueòleg: "Hi va haver alguns afusellaments fets per militars i d'altres per voluntaris falangistes. Els testimonis relaten que hi havia "sacas" pràcticament cada dia: venien simpatitzants del bàndol franquista, reconeixien algun presoner, se l'emportaven i desapareixia", afegeix. Segons va explicar Josep Almúdever Mateu, un presoner, s'emportaven qui volien: "Venien fins i tot les dones dels feixistes i ens feien passar davant de la gent que venia: vull aquest, aquest altre... S'emportaven els que volien i aquests ja sabien que no arribarien a casa. Deixaven que la gent agafés qui li donés la gana. Entraven, assenyalaven... En formació, ens feien passar un per un".

Mejías no té gaires esperances que s'identifiquin els que no van sobreviure en el cas que es puguin excavar les fosses, perquè no hi ha cap llistat ni de presoners ni de morts. Al Registre Civil, explica l'arqueòleg, només hi van apuntar nou morts. Un consta que va morir per malaltia i els altres set per arma de foc, però en algun cas algú hi va passar el típex. "Hi ha, però, molts més morts, no sabem per què aquests sí que els van apuntar", diu Mejías. Els vuit cossos que sí que consten oficialment no podran ser exhumats perquè estan enterrats a l'antic cementiri, que va desaparèixer sota l'asfalt d'un parc.

L'equip que treballa al camp va trobar en un antic barracó, en una tassa de vàter, dues petites joies: un penjoll daurat amb brillants i un anell que només pot cabre en un dit infantil. "¿Si allà no hi va haver mai infants, què hi feia una joia com aquesta?", es pregunta l'arqueòleg. La hipòtesi més creïble, segons explica, és que algú s'empassés aquestes joies: "Molts dels qui van acabar en aquest camp volien fugir per mar i portaven a sobre el que més valoraven. Sabem per un testimoni que, al segon o tercer dia, passava un capellà amb una manta per recollir els objectes de valor. Potser s'ho van empassar amb la intenció de poder-ho recuperar".

Abans de ser franquista, el camp d'Albatera va tenir una altra vida. "Va ser un camp de treball republicà, però les condicions de vida no tenien res a veure i així ho constaten els diferents testimonis. Els barracons es van fer de fusta amb sostre d'uralita, es va obrir l'octubre de 1937 i volia ser un lloc modèlic: es donava un tracte digne als presoners, que tenien dret a un judici. Rebien un petit salari i treballaven al camp, feien tallers de fusteria, elaboraven barrets, sabó... I n'hi ha testimoni gràfic perquè deixaven entrar la premsa". En canvi, no hi ha cap fotografia del període franquista i tampoc documentació. El govern valencià ha declarat Albatera espai de memòria i hi farà un espai d'interpretació perquè no s'oblidi el que hi va passar. Hi ha objectes que relaten moltes històries.