Una investigació destapa la Barcelona que va estimar els nazis

BarcelonaEl 3 de maig del 1945 el consolat alemany a Barcelona va celebrar una cerimònia perquè la ciutadania pogués dir adeu a Hitler, que vençut i desesperat s’havia suïcidat el 30 d’abril al búnquer de Berlín. Segons la premsa, més de 12.000 persones van deixar el seu testimoni als llibres de condol. Van voler acomiadar-se’n el governador civil, l’alcalde accidental, el cap de la Guàrdia Urbana i de la policia... I, el més inquietant, “públic de totes les classes socials”: “Pudimos ver largas colas, integradas por personas de todas condiciones que, con el dolor impreso en su rostro, iban a manifestar su hondo sentimiento”, informava Solidaridad Nacional.

Va ser el colofó final d’una llarga relació entre l’Alemanya nazi i la Barcelona franquista que havia començat el 1939. “Hi va haver una gran complicitat entre les autoritats locals i el règim alemany, però fins ara no hi havia la voluntat institucional perquè això s’esbombés”, assegura la historiadora Mireia Capdevila, que firma, amb el també historiador Francesc Vilanova, Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) (L’Avenç, Ajuntament de Barcelona i Fundació Pi i Sunyer), que es publicarà el 25 de maig. Capdevila, de fet, no ha trobat el llibre de condol que suposadament van firmar milers de barcelonins: “Va desaparèixer i, com a mínim, pel que sabem, no és en els fons documentals públics”.

Potser no sabrem mai qui va plorar la mort de Hitler, però la presència nazi a Barcelona ha deixat un important rastre gràfic. Després de més de quatre anys rastrejant els arxius, els dos historiadors han trobat prop d’un miler d’imatges, i en mostren unes 300 a Nazis a Barcelona. “Al llibre demostrem que la complicitat amb els nazis no només es burocràtica i diplomàtica, sinó que també s’hi va abocar part de la societat civil -diu Capdevila-. Hi havia la voluntat de netejar el passat roig per entrar en el joc d’una nova escenografia política”. Com descrivia la premsa de l’època, “hay que expiar los pecados de la Barcelona roja”.

Engalonin els balcons!

El consistori volia que es donés una calorosa rebuda a Himmler

Un dels moments de més clímax de la presència nazi a Barcelona va ser la visita del cap de les SS, Heinrich Himmler, l’octubre del 1940. L’Ajuntament no va saber que el jerarca nazi visitaria la capital catalana fins a cinc o sis dies abans, però s’hi va abocar de ple. “Es va engegar tot un engranatge municipal per mentalitzar i conscienciar la població perquè rebés Himmler amb els braços oberts -assegura Capdevila-. Es van publicar bans d’alcaldia en què s’insistia en l’agraïment al suport militar i econòmic de l’Alemanya nazi durant la Guerra Civil i s’explicitava la simpatia franquista per les gestes nazis en la nova guerra europea. Es va demanar que els ciutadans engalonessin els balcons i que sortissin al carrer, i es donava permís als funcionaris perquè fessin festa”. Himmler, que, segons es va dir i repetir en les dècades següents, volia saber si el Sant Grial era amagat a la muntanya de Montserrat, també va visitar el monestir, on el va rebre el pare Andreu Ripol. Els autors del llibre han parlat amb els seus nebots, que expliquen que l’oncle no tenia gaire bon record de la visita i que va descriure el jerarca nazi com un home “arrogant, antipàtic i altiu” i amb pretensions pseudointel·lectuals. Malgrat les penúries econòmiques, el consistori barceloní no va escatimar diners: va destinar 14.367 pessetes als sopars i dinars de gala.

Esvàstiques a Barcelona

Hitler exhibit a la Universitat de Barcelona i al Parlament

“Hi va haver una ocupació física de la ciutat, com es pot veure a la cartografia, perquè les seus de poder nazis eren al cor de Barcelona”, diu Capdevila. A prop de la plaça Catalunya hi havia el Banc Alemany Transatlàntic, el Consolat Alemany, l’Associació Cultural Amigos de Alemania, la Cambra de Comerç Alemanya, la Casa Alemanya de Barcelona... I no gaire lluny, a l’Eixample, hi havia el Mercat d’Artesania Alemanya, l’Institut Alemany de Cultura, el Col·legi Alemany... “Tot allò que venia d’Alemanya, joves, llibres, conferències, exposicions, exhibicions esportives o dirigents, era digne de ser admirat per la Barcelona franquista”, diu la historiadora.

L’Exposició del Llibre Alemany es va fer a la Universitat de Barcelona, i les fotografies mostren les esvàstiques onejant a la façana de l’edifici i al paranimf, on també hi havia, fent-se mútua companyia, els bustos de Franco i Hitler. “Alemanya va donar 3.000 llibres per a la mostra i després els va regalar a les autoritats franquistes. Possiblement, l’exemplar de l’edició del 1940 de Mein Kampf que es conserva a la Biblioteca de Catalunya va ser l’exhibit a l’exposició i prové de la donació”, diu Capdevila.

Per a l’Exposició d’Arquitectura Moderna Alemanya, l’Ajuntament va cedir gratuïtament l’edifici del Museu d’Art Modern a la Ciutadella, l’actual edifici del Parlament, que també es va engalanar amb esvàstiques. En l’Exposició de Premsa Alemanya, els nazis van voler donar una lliçó de com utilitzar els mitjans. “Volien adoctrinar la premsa local explicant-los l’eficàcia del seu model”, assegura Capdevila.

Festes nazis als teatres

El Palau de la Música va celebrar l’aniversari de Hitler

El Teatre Tívoli, el Coliseum, el Cinema Victoria i el Palau de la Música van ser l’escenari de les grans festes alemanyes, com l’aniversari de Hitler a l’abril, el Dia de Gràcies a Déu per la Collita a l’octubre o la Presa del Poder al gener. Tots eren espais amb gran aforament per acollir la colònia alemanya i el franquisme local. L’escenari modernista del Palau de la Música es guarnia per a cada esdeveniment amb esvàstiques i retrats gegantins de Hilter, i la platea aplaudia els actes amb el braç alçat. Els alemanys aprofitaven les festes per repassar davant el públic les seves gestes bèl·liques. Una de les festes amb més èxit va ser la celebració dels 52 anys de Hitler, l’abril del 1941. La Banda Municipal dirigida per Ramon Bonell va interpretar l’obertura de Leonora, de Beethoven, i l’obertura d’Els mestres cantaires de Nuremberg, de Wagner, davant les jerarquies de la FET y de la JONS i les autoritats franquistes. La commemoració del desè aniversari dels nazis al poder, el 31 de gener del 1943, va ser també molt potent. “Guanyarem perquè Adolf Hilter ens guia”, es va dir al públic mentre aquest entonava el “Sieg heil” a Hitler i els himnes nacionals.

Refugi i presó de nazis

Dels balnearis catalans al camp de Miranda de Ebro

L’Espanya franquista va començar a acollir els seus aliats italians a partir de la tardor del 1943, caigut el feixisme, i els va allotjar en balnearis (Prats, Soler i Vichy Catalán) i en dues fondes de Caldes de Malavella. Però la situació era insostenible perquè els hotelers volien aprofitar la temporada de banys termals i els militars espanyols volien tenir disponibles les instal·lacions per si hi havia problemes a la frontera. Quan a finals d’agost del 1944 es va alliberar França, centenars de militars alemanys que eren al control de la frontera van buscar refugi a Espanya. El ministeri d’Afers Exteriors, però, va considerar que els duaners alemanys havien abandonat de manera voluntària el seu lloc i els va considerar desertors. El seu destí va ser el camp de concentració de Miranda de Ebro. En els últims mesos de la Segona Guerra Mundial, la relació entre l’Alemanya nazi i l’Espanya franquista es va tornar més discreta i poc visible, i les demostracions d’amistat i identificació ideològica i política van anar desapareixent de la premsa i l’espai públic. La primavera del 1945 els temps ja havien canviat massa per fer tan evident la complicitat entre nazis i franquistes.