'Intocable', el fenomen del segle a França

PARÍS.A hores d'ara ja són gairebé 19 milions de francesos els que han passat per les sales, cosa que ha convertit Intocable en el gran fenomen cinematogràfic dels últims temps. Només Titànic i Benvinguts al nord superen l'èxit d'aquesta petita pel·lícula que, en menys de sis mesos, ha acabat generant un impressionant efecte bola de neu. En termes de taquilla, ha recaptat més que The artist , Tintín i Harry Potter juntes. I ja ha aconseguit desbancar tota una icona del cinema de postguerra com La grande vadrouille ( La gran gresca ), amb Louis de Funès al capdavant. Intocable no és la pel·lícula de l'any, sinó gairebé el film del segle.

Els seus responsables admeten que l'èxit no només els ha agafat de sorpresa, sinó que ha aconseguit pertorbar-los. "Arriba un moment en què deixes de pensar en la pel·lícula i tot es torna una competició de números força delirant. És difícil no tornar-se una mica boig", reconeix Olivier Nakache, que ha dirigit la pel·lícula amb Éric Toledano. Fins ara, aquest tàndem era conegut per haver rodat quatre comèdies simpàtiques, però més aviat insubstancials. Una d'aquestes, Tellement proches , havia obtingut un èxit considerable a França -3 milions d'espectadors el 2008-, però res no feia esperar un èxit d'aquestes dimensions.

La clau d'aquest triomf inesperat podria ser, per començar, el mateix argument de la pel·lícula. Intocable està protagonitzada per dos francesos diametralment oposats. D'una banda hi ha Philippe, aristòcrata parisenc, col·leccionista d'art contemporani, aficionat a l'òpera, però condemnat a viure immobilitzat des que un accident el deixa en cadira de rodes. De l'altra, Driss, un jove d'origen senegalès que acaba de sortir de la presó, un dels francesos de primera generació condemnats a una vida sense futur a les desoladores banlieues de les grans ciutats.

Driss és contractat com a assistent de Philippe a la seva residència, un luxós palauet parisenc, on viu envoltat d'un seguit de familiars i treballadors que el fan viure entre cotons, fins al punt d'haver-li fet oblidar els grans plaers de la vida. Tot i les diferències socials i uns caràcters aparentment incompatibles, tots dos acabaran protagonitzant una gran història d'amistat. Descobriran que tenen en comú molt més del que es pensaven, com ara el fet de trobar-se paralitzats. L'un, físicament i en cadira de rodes; l'altre, a causa de barreres socials que li semblen inamovibles.

Un drama amb potencial còmic

En un moment de diferències creixents entre rics i pobres, Intocable proposa una mena de projecció platònica de la realitat, un refugi imaginari en què la reconciliació esdevé possible. "A França hi ha una fractura social molt forta. Existeixen dos països que viuen en paral·lel i que en aquesta pel·lícula es retroben", reconeix l'actor Omar Sy, autèntica revelació de la pel·lícula, que interpreta un personatge amb qui comparteix uns orígens modestos. Amb tot, Sy no creu que la pel·lícula parli d'una realitat utòpica. "La prova és que està inspirada en una vivència real", recorda. La història en qüestió és la de Philippe Pozzo di Borgo i Abdel Sellou, que van protagonitzar l'experiència el 1994, quan el primer va contractar el segon com a assistent personal. Tots dos en deixarien constància en dos llibres que es van publicar recentment: Pozzo di Borgo a Le second souffle (publicat per Anagrama com a Intocable) i Sellou, a Una amistad improbable (que acaba d'editar Salamandra).

Di Borgo va cedir els drets als directors, per sobre d'ofertes de realitzadors molt més reconeguts, per una sola raó. "Vam ser els únics que vam veure el potencial còmic de la història. Tots els altres li havien proposat coses força miserabilistes", assegura Nakache. La pel·lícula ha rebut tots els elogis possibles, però també totes les acusacions imaginables. "Ens han dit que era una pel·lícula de dreta i d'esquerra, que defensava la França de Sarkozy i que s'hi oposava. Jo penso que la pel·lícula no és política ni militant. El que conté és una humanitat que ha connectat amb els espectadors. Els ha regalat una mica d'oxigen que, en aquests temps difícils, els ha permès respirar", sosté el director. Nakache i Toledano admeten que, de tant en tant, es fiquen en una sala per recordar com va començar tot plegat. "Sentir riure 300 persones a la vegada és el millor dels medicaments", conclou Nakache.