Intimista, profund i desbordant
Una mostra amb 200 obres s’endinsa en la pintura d’Alfons Borrell a la Fundació Joan Miró
BarcelonaEl pintor Alfons Borrell (Barcelona, 1931) va abandonar la pintura figurativa a mitjans dels anys 50 després de veure com una família malvivia al carrer. Havia finalitzat el servei militar al Port de Pollença, on va visitar el pintor Hermen Anglada Camarasa, però aquella visió el va colpir profundament. “Vaig aprendre a dibuixar durant el servei militar i vaig evolucionar molt ràpidament. Després de viure aquella experiència no podia seguir pintant de la manera tradicional. No es tracta de ser original sinó de buscar el que tens a dins”, va explicar l’artista a la Fundació Joan Miró, que repassa la seva trajectòria de 60 anys amb l’exposició Alfons Borrell. El treball i els dies. De fet, la mostra suposa el retorn de l’artista a la institució: la primera exposició de Borrell és la que va fer a l’antic Espai 10 de la fundació, el precedent de l’Espai 13, el 1978. 130 de les prop de 200 obres que formen El treball i els dies són inèdites. “La majoria provenen del taller i algunes de les dels anys 50 han sigut restaurades perquè estaven malmeses”, va dir el comissari de la mostra, el també artista Oriol Vilapuig. N’hi ha tres que van formar part de l’exposició del 1978, però localitzar-les és secundari.
Oriol Vilapuig no presenta les obres de manera cronològica, sinó que les peces de diferents moments dialoguen entre elles en set àmbits que revelen les claus principals de l’art de Borrell: “L’ordenació és planteja com un assaig i no ve per un espai temporal sinó d’actitud. L’obra de l’Alfons sempre m’ha interessat més perquè em remet a actituds que no per la seva capacitat de generar obres singulars. M’interessen més les posicions que algú pren a l’hora de fer alguna cosa que l’habilitat que té per fer-les. A les obres ens hi hem d’afrontar com una experiència corporal, no a partir de codis psicològics: el que defineix la seva obra és una tensió interna entre una obertura i una contracció permanents. L’obertura ve determinada per la força de la natura i com l’artista s’hi reconeix i també hi ha el contrari, un replegament molt radical, on l’abstracció arriba al límit”.
El reconeixement d’un degà
“El meu plantejament com a comissari ha consistit a dialogar amb l’obra, confrontar-me amb ella i qüestionar-me les qüestions importants i transcendents que l’obra em planteja. Per a Borrell la pintura és un espai de relació amb el món, de pensar en el món. El que també té de bonic l’exposició és veure que aquestes obres s’inflamen perquè hi ha algú que les mira -va subratllar el comissari-. L’obra de l’Alfons té a veure amb l’experimentació, no tant amb la interpretació de codis simbòlics”. El fet que el comissari de l’exposició sigui també artista li dóna un valor afegit: “Hi ha un element també interessant que és que un autor d’una generació llegeix un altre autor d’una generació anterior: hi ha un vincle de continuïtat, de reconeixement i d’agraïment. La pràctica artística dels anys 50 requeria vocació, perseverança i intuïció”.
A més de les pintures, la mostra també treu a la llum l’única pel·lícula d’Alfons Borrell, Aigua viva, realitzada el 1964. Està formada per diferents plans del curs d’un riera i el moviment canviant de l’aigua recorda la força dels seus dibuixos.
El ressò de la vida en l’art
El resultat de la lectura d’Oriol Vilapuig és una exposició acollidora i a la vegada punyent, plena de dinamisme i alhora contemplativa, com si fes una crida a aturar-se i sostreure’s del soroll per adoptar una actitud introspectiva. Sembla que a partir de cadascuna de les pintures es pugui arribar a entendre les vicissituds d’una vida. Un dels moments més intensos del recorregut és en una sala de dimensions reduïdes amb un conjunt de pintures negres de petit format, a la qual Alfons Borrell es va referir com “un espai de reflexió”. Una altra de les obres remet a la biografia de l’artista: Rosa de Rosa és de les poques que té títol i està dedicada a la memòria de la seva dona. Alfons Borrell va formar part del Grup Gallot de Sabadell, present a l’exposició del MNAC Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977. Així i tot és un artista atípic. Va treballar com a rellotger, un fet que li va permetre guanyar-se la vida i mantenir-se al marge de modes i de la pressió del mercat.
“No faig apunts previs de les obres. A vegades tinc alguna idea i l’apunto. Però quan pinto no parteixo d’aquesta idea prèvia; l’obra agafa un esperit diferent”, va concloure l’artista sobre el seu procés de treball. També té una visió molt personal del color: “No està només en el que mires. El color t’influeix, és una extensió de la persona, se’t fica a dins. Jo no sóc pintor. No tinc paleta, només faig servir quatre pigments extrets de la terra”.
