“Intento reflectir formes de la violència que tots portem a dins”

BarcelonaQuan David Gálvez va publicar Res no és real (Males Herbes, 2015), la filla gran de l’escriptor andorrà va voler llegir la novel·la i rere el món distòpic que hi plantejava hi va veure una família semblant a la seva, on desapareixia un dels membres. Va arribar un punt de la lectura en què li va dir: “Com t’has atrevit a fer això, pare?” Gálvez és d’aquells autors que defuig l’autocensura i que s’atreveix a transitar territoris narratius compromesos. Passava a Res no és real, però també al seu debut, Cartes mortes (Males Herbes, 2013), una interessant exploració de la bogeria carregada de referències literàries, des d’Antonin Artaud fins a Witold Gombrowicz, Franz Kafka i Tomás Eloy Martínez.

Arnes, primer recull de contes que dona a conèixer -també a Males Herbes- no és cap excepció, perquè el primer que troba el lector quan obre el llibre és una nouvelle d’un centenar de pàgines en què un conferenciant pertorbat explica les gestes d’un dels primers assassins en sèrie de la història, el nord-americà Hamilton Howard Albert Fish (1870-1936). Al relat en qüestió, Un emblema hexagonal, rep el sobrenom de Wolfe però ressegueix fil per randa -tot i que no linealment- la trajectòria del criminal. “Cada dia, quan mirem el telenotícies, som testimonis de brutalitats i no reaccionem, o ho fem d’una manera suau -comenta-. Quan escric busco la reacció del lector, encara que sigui des de l’angúnia o el rebuig. A Arnes abordo situacions cruels, però la meva intenció és denunciar-les, encara que els personatges no siguin moralment perfectes, i que en alguns casos fins i tot siguin monstruosos”.

Mil·limetrar els contes

Arnes conté cinc històries que Gálvez, nascut el 1970, va escriure majoritàriament entre l’any 2015 i el 2016. L’única excepció és Tatuatge inacabat, versió d’un dels contes més colpidors de J.D. Salinger, Un dia esplèndid pels peixos plàtans. “Aquest és de fa anys, però encaixava molt bé en aquest llibre”, explica, i té raó: la foscor dominant és combinada amb apunts humorístics i amb un ritme narratiu àgil, assequible i alhora exigent. “No soc un gran lector de Salinger, però una característica seva que m’interessa és que els seus personatges s’embranquen en diàlegs que en principi semblen intrascendents, tot i que estan pensats al mil·límetre -recorda-. Tal com faig en els altres contes, a Tatuatge inacabat intento explicar formes de la violència que tots portem a dins”. A Els de Berta, Gálvez torna a canviar de registre. Una veu que no s’identificarà fins al final del relat s’aproxima a una comunitat rural que defuig identificar geogràficament. “Aquesta història se’m va acudir després de veure la notícia d’una violació en grup a una noia en unsSanfermines -diu-. M’indigna no només que passin fets com aquest sinó que una part de la societat els accepti”. Els de Berta pot recordar la narrativa erudita de Borges: també perquè abordant un tema tan inquietant apareix, de tant en tant, una pinzellada d’ironia: “Tinc por que l’ús que faig de l’humor no s’acabi d’entendre, però hi és. Per a mi és important”.

A Un emblema hexagonal, les víctimes de Wolfe són nens. A Tatuatge inacabat, la conversa amb un nen és crucial per al desenllaç de l’acció. I a les dues últimes peces del llibre, Els nens cranc i jo i All the pretty horses, el paper de les criatures torna a ser crucial. Per què? “Et diré una cosa que no he explicat enlloc -diu-. En una de les primeres versions d’ Els de Berta no eren les dones les que patien, sinó els nens. Són la baula més feble de la societat. Els nens són premiats o castigats en funció de les seves accions: és una manera de sotmetre’ls. Als relats mítics els nens pringuen”. Als contes de Gálvez tampoc surten gaire ben parats.