Josep Maria Colomer : "L'intent més seriós de crear una nació espanyola va ser la Inquisició"

BarcelonaEspanya volia ser un gran imperi, però l’empresa va ser frustrada i es va perdre l’oportunitat de transformar-se en un estat modern i eficient. "Va voler ser una democràcia exemplar, però ha acabat sent una democràcia decebedora", afirma l’economista i politòleg Josep Maria Colomer a ‘España: historia de una frustración’ (Anagrama). Professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Georgetown i autor de nombrosos assajos com ara ‘El arte de la manipulación política’ i ‘De la transición a la democracia: el modelo español’, Colomer analitza amb dades l’origen de la frustració espanyola i explica per què és "una nació incompleta". Ho fa amb sentit de l’humor i un punt provocador. Afirma, per exemple, que els polítics espanyols són "incompetents, corruptes i arrogants, ni tan sols capaços de formar un govern majoritari". Parla d’un exèrcit que "mai ha defensat Espanya, que és l’única cosa que hauria de fer un exèrcit" i planteja un futur on l’única sortida possible és la Unió Europea. "L’aparell administratiu i financer està en declivi, s’està punxant perquè sigui més petit, és poc operatiu i no dona per prendre decisions innovadores. L’Estat ja no és el centre de l’acció col·lectiva".

Vostè afirma que el futur d’Espanya es va frustrar el 1492. Per què no va saber aprofitar les oportunitats com sí que ho va fer l’Imperi Britànic?

Anar a fer la volta al món per l’oest tenia molts factors en contra. Va ser una aventura ruïnosa, no només pels indígenes, sinó també per la població de la Península. He comparat dades: el poder adquisitiu de la població a la Península al segle XVI era com el que ara té la població de Gàmbia o Burkino Faso. Era un país extremadament pobre, i es va conquerir un imperi a còpia de vaixells de vela, espases i cavalls. Cada missatge trigava deu setmanes a arribar i, per tant, no es podia controlar res. No hi havia mitjans ni recursos per fer un imperi transoceànic. En canvi, quan a finals del segle XIX l’Imperi Britànic va estendre’s per Àsia i Àfrica el rei estava subordinat al Parlament, que s’havia democratitzat, hi havia màquines de vapor, telègrafs... i va tenir molt més èxit.

No es van saber aprofitar els recursos?

S’ha escrit molt sobre el cost de l’imperi i el cost de la pèrdua de l’imperi. Tot l’or i la plata es feia servir per pagar deutes amb els banquers europeus i pràcticament no s’invertia. El cost més gran, però, va ser el cost d’oportunitat de començar a construir una administració moderna, un nació culturalment més unificada, com es va fer a Anglaterra o França.

Aquesta frustració explica les deficiències actuals de la democràcia espanyola?

Ho vaig dir fa vint anys. Les virtuts de la Transició s’han convertit en vicis de la democràcia, perquè continua sent un joc al voltant d’unes minories que han produït un règim de democràcia de baixa qualitat. Hi ha l’herència d’un estat nació feble, però, d’altra banda, quan es va fer la Constitució es va fer amb el temor a la inestabilitat. Es van crear mesures molt protectores pels partits i pel govern i això al final ha resultat molt excloent. Espanya és l’únic país europeu on no hi hagut mai un govern majoritari de coalició. Fa tres anys que no es legisla, perquè no hi ha majoria parlamentària. Volia ser una democràcia exemplar i ha acabat sent decebedora.

La Transició es va fer fa 40 anys. Des d’aleshores no ha millorat la qualitat de la democràcia?

Els partits polítics tenen pocs afiliats, però estan sobreprotegits per la llei i intenten controlar-ho tot: els mitjans de comunicació, la justícia, la cultura... És un partidisme oligàrquic que en part ve de la Transició, però també hi ha la por a la reforma constitucional perquè pot provocar una cadena de canvis. La por a la reforma de la Constitució reflecteix la fragilitat i la feblesa de l’estat nació. És aquella famosa frase: "No es pot obrir el meló".

Al llibre afirma que no s’ha pogut construir una nació espanyola forta. Ni tan sols s’ha pogut posar lletra a l’himne espanyol i pràcticament ningú diu 'selecció nacional espanyola', sinó 'la roja'. Per què és tan difícil expressar l’orgull de sentir-se espanyol?

No és només que ni els catalans ni els bascos han estat assimilats. Cito una enquesta del Real Intituto Elcano que diu: "La identidad nacional española es debil, el apego del país está por debajo de la media europea y en los últimos años se destaca por su baja autoestima". Hi ha frustració perquè no s’ha aconseguit allò a què s’aspirava ser.

Les ajudes que ha rebut Espanya de la Unió Europea, com menciona al llibre, sumen 118.000 milions d’euros. Això equival a tres vegades les ajudes del pla Marshall per reconstruir Europa després de la Segona Guerra Mundial. Però no s’ha aconseguit un desenvolupament equivalent a altres països europeus.

La Unió Europea és el gran negoci dels espanyols. Espanya ha tingut una gran ajuda econòmica i un creixement econòmic gràcies a aquestes ajudes, però s’ha invertit en turisme i especulació immobiliària. No s’han fet reformes al nivell que han fet altres països en organització econòmica, industrial i de serveis. Sempre estem a remolc d’Europa. Si les coses van bé en sortim beneficiats, i quan van malament en sortim molt perjudicats perquè continuem sense tenir una capacitat pròpia de desenvolupament autosostingut.

Al llibre conclou que torna l’Espanya de sempre. Quina és aquesta Espanya?

Espanya ha canviat en molts aspectes. Al segle XIX hi havia l’Espanya dual: la major part era agrària, rural i pobre, i hi havia un focus d’industrialització que mai van acabar de dominar. Ara hi ha un altre tipus de dualitat: hi ha una Espanya més urbana, oberta a l’exterior i exportadora, i una altra depenent dels subsidis i passiva. Continua havent-hi la incapacitat de tenir un país cohesionat i l’Espanya més urbana continua sense poder dominar.

Per què creu que qualsevol acció política de Catalunya està abocada al fracàs?

Hi ha una raó estructural que és la mida. Catalunya és massa petita per liderar Espanya. L'última vegada que Espanya va tenir un president nascut a Catalunya va ser el general Prim [va ser-ho només un any, entre el 1869 i el 1870] i era un agent de la burgesia industrial catalana. Catalunya no és prou gran, però és massa potent econòmicament perquè el govern espanyol deixi que faci el que vulgui, com sí que fa el País Basc, que està fora de control. Aquesta mida intermèdia és molt incòmoda i ha sigut una constant des de sempre. El que ha canviat respecte a l’època de Cambó és Europa. Si situem les expectatives en un àmbit com l’europeu, que és més gran i amb més actors, és possible reordenar el territori.

Res indica que hi pugui haver un nou reordenament.

La Unió Europea està més integrada. No solament hi ha unió monetària, sinó també fiscal, Espanya és l’únic país que continua sota control pel dèficit excessiu. Europa va endavant, però és un procés complex amb alts i baixos, amb algunes resistències i sectors no del tot integrats. Però Espanya, que forma part de la perifèria, és el país més pro europeu. La ciutadania percep que l’única sortida és Europa. I això reflecteix la frustració de no haver aconseguit un estat nació prou fort:

Hi ha molts escàndols de corrupció, però afirma que hi ha una gran veneració als polítics.

La veneració als polítics és molt tradicional a Espanya i reflecteix la feblesa de la societat, amb poques estructures civils. S’espera que algú arribi i ho arregli tot. Qualsevol càrrec públic es considera molt important, cosa que no és així a altres països. Tradicionalment la llei mai s’ha complert bé; hi ha la idea que "feta la llei, feta la trampa". Però hi ha un progrés. Hi ha més escàndols perquè es combat més la corrupció. Hi ha menys tolerància moral i legal en contra la corrupció.

Espanya és un estat bombolla a punt de punxar-se?

L’aparell administratiu i financer està en declivi, s’està punxant perquè sigui més petit, és poc operatiu i no dona per prendre decisions innovadores. És la Unió Europea qui pren les decisions polítiques. L’Estat ja no és el centre de l’acció col·lectiva.

Pedro Sánchez és el primer president que ha jurat el càrrec sense la Bíblia. L’Església catòlica continua tenint molt poder?

L’Església va ser un dels grans substituts d’un estat que era feble. Diverses vegades la corona va concedir a l’Església el monopoli ideològic. L’intent més seriós de crear una nació espanyola unificada, i ho dic provocativament, va ser la inquisició, perquè perseguia la unificació religiosa i ideològica de tota la població. Atemoria la població perquè tothom fos catòlic. A canvi d’aquest monopoli, l’Església donava serveis que l’Estat era incapaç de donar: cens, escoles, casaments, enterraments, caritat pública... Amb la Constitució del 1978 van canviar moltes coses, però poques setmanes abans d’aprovar la Constitució el nou govern va aprovar un nou concordat que donava molts avantatges a l’Església. Encara queden rèmores.

És necessària la reforma de la Constitució?

A Madrid ho vaig proposar. S’hauria d’obrir el meló, rodanxa a rodanxa, desconstitucionalitzar temes i legislar-los un a un. S’hauria de reformar el sistema electoral, els mecanismes d’investidura i de censura del president del govern, perquè fos obligatori tenir una majoria estable de suport. I tots els temes de les autonomies. I, sobretot, la independència de la justícia. El Consell General, el poder judicial i el Tribunal Suprem no haurien d’estar nomenats pel Parlament, que en realitat vol dir pels partits.