La intel·ligència artificial ‘roba’ veus al Sónar

BarcelonaL’AI and Music Festival, la jornada del Sónar dedicada a la intel·ligència artificial, ha deixat aquest dijous un reguitzell de moments fascinants i inspiradors, i algun fins i tot inquietants. En les xerrades i demostracions es repetia sovint que la intel·ligència artificial estima els músics i que en cap cas pretén substituir-los, sinó complementar-los. Hi havia teoria però sobretot molta demostració a l’estil del Sónar+D, com la de l’artista japonesa Reiko Yamada a propòsit de l’aplicació de l’aleatorietat quàntica. S’insistia també en la voluntat d’acostar la màquina a les emocions humanes i es destacava la capacitat d’aprenentatge de l’algoritme i alguns límits de la intel·ligència artificial. En aquest sentit va ser molt reveladora la intervenció de Thomas Irvine, de l’Institut Alan Turing, que amb l’ajut del pianista Aleix Cansell va explicar el malson que suposa el jazz per a la lògica algorítmica. La intel·ligència artificial aprèn a ser perfecta, i en el camí descarta tot el que té el jazz d’improvisació; és a dir, desnaturalitza el jazz. Justament embrutar la intel·ligència artificial és el que fan al disc AAI els alemanys Mouse on Mars, encarregats de tancar la jornada amb un xou espectacular. 

Entre tot el catàleg de meravelles del dia, el més impactant ha sigut l’estrena al Teatre del CCCB de Holly+, el dispositiu desenvolupat per la nord-americana Holly Herndon amb l’objectiu de crear un nou paradigma artístic (i ètic) en el món de la música vocal. Per a aquest truc Herndon necessitava la participació de Maria Arnal i el duo Tarta Relena, a més de la complicitat del seu soci habitual, el tecnòleg Mat Dryhurst, i les ganes de deixar-se sorprendre d’un públic expectant, tothom dret i emmascarat. No era una actuació pròpiament dita, sinó una demostració amb performance artística inclosa. Per dir-ho sense embuts, Holly+ és una mena de lladre de veus que porta l’apropiacionisme a un altre nivell.

Maria Arnal i les Tarta Relena cantaven, però el que se sentia no eren les seves veus sinó la de Holly Herndon, o més ben dit la de l’avatar virtual d’ella generat pel dispositiu, que també podia cantar a duo alhora que la veu original. “M’han robat la companya. Ja no faig falta!”, va exclamar Helena Ros després de constatar que l’altra meitat de Tarta Relena, Marta Torrella, no la necessitava per fer una peça a duo. Menys espectacular però més impressionant va ser el moment final, quan Dryhurst va interpretar tota una cançó amb la veu de Herndon, i va seguir amb la identitat vocal suplantada en el parlament final d’agraïment.

Simpàtica i didàctica, la mateixa Herndon va admetre el conflicte ètic de tot plegat, i el repte que suposa per a una perspectiva convencional de la propietat intel·lectual aquesta mena d’Auto-Tune intel·ligent. Però també va explicar avantatges de Holly+, com ara que permet superar limitacions vocals aprofitant-se de les prestacions d’altres veus. Un tenor madur potser podria arribar a conservar la seva veu jove per a enregistraments. Inquietant i fascinant.