1. L’Institut Francès i els col·laboracionistes que vivien a Barcelona

BarcelonaLa colònia francesa que vivia a Barcelona va ser excepcionalment molt nombrosa el trienni 1943-1945. A banda dels que ja hi residien abans, uns havien fugit del nazisme entre el juny del 1940 i el juliol del 1944 i uns altres fugien dels aliats a partir de l’agost del 1944. Tots ells vivien barrejats a Barcelona: els côté Pétain i els côté De Gaulle. Centrant-nos en els col·laboracionistes (els côté Pétain), l’epicentre de la seva activitat girava a l’entorn del consolat francès de Barcelona fidel a Vichy, on el cònsol general era Pierre Héricourt: un home que mai va amagar els sentiments proalemanys fins al punt que era agent dels serveis secrets del Reich a Barcelona. Aquesta condició li va atorgar lligams molt valuosos amb els principals capitostos nazis establerts a Barcelona, com Hermann Goeritz, Paul Taboschat i Friedrich Rueggeberg.

Al costat d’Héricourt hi havia una sèrie d’agents francesos al servei de Vichy que formaven la plana major o el nucli dur del pétainisme a Barcelona: entre d’altres, André Hervo, Émile Arnus de Ferrer, Valère de Peretti della Rocca, Albert Roura, Georges Firmin Boniquet o Jean Couderc, que era l’agregat de premsa del consolat francès de Vichy. A banda de la Creu Roja francesa –que dissabte ja vam explicar que a partir del novembre del 1942 va arrenglerar-se amb els aliats–, les institucions oficials franceses amb seu a Barcelona seguien el dictat de Vichy. Totes menys una: l’Institut Francès. Alerta, però: a l’interior de l’Institut hi havia alguns professors clarament pétainistes, com Phillippe Verdier –que era el cap de tots ells–, però també Dumont, Lecomte, Sauvage, Venne o Melle de Martone. Alguns d’ells eren, a més, agents o informadors de l’Abwehr alemany de Barcelona. Però el contraespionatge francès també tenia professors infiltrats, com André-François Arnaud, a l’interior de l’Institut Francès.

L’Institut Francès de Barcelona va ser crear el 1919 per Ernest Mérimée, degà de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. Durant la Guerra Civil espanyola l’Institut es va mantenir tancat, però, tan bon punt va acabar la guerra, va reobrir amb Pierre Deffontaines com a nou director. Deffontaines, amic personal del mariscal Pétain, va donar suport al govern de Vichy fins ben entrat el 1943, quan va trencar relacions amb Vichy i es va mostrar partidari dels aliats. Aquesta dissidència va provocar no pocs enfrontaments amb els representats consulars del govern de Vichy a Barcelona (tot el grup d’Héricourt) i amb l’ambaixador francès de Vichy a Madrid, François Pietri. Però Deffontaines es va mantenir ferm fins que, amb l’arribada del nou equip consular del GPRF (gouvernement provisoire de la République Française) a finals del 1944, va ser ratificat en el càrrec, que va ocupar fins al 1964. Aquella escissió va provocar que un grup de professors no en tinguessin prou amb l’actitud clarament proaliada de Deffontaines i, sota l’aixopluc britànic del London Club, van fundar una escola francesa a Alger amb el nom d’Associació Nacional d’Estudiants d’Idiomes Estrangers.

Per saber-ne més: ‘Mes années d’Espagne 1940-1948’, de François Pietri (1954)

* I en el capítol 2: L’SNF i els refugiats francesos col·laboracionistes a l’Hotel Congost