Escàndols
Cultura09/03/2014

Influx, coincidència o plagi en l’era digital

On s’acaba la influència i comença la còpia? La globalització contribueix a visualitzar semblances entre obres i apropiacions no legítimes

Xavi Serra
i Xavi Serra

BarcelonaA l’última Berlinale, Shia LaBeouf va abandonar violentament la roda de premsa de Nymphomaniac després de contestar una pregunta amb una cita d’Eric Cantona de fa vint anys. El gest necessita context. Dos mesos abans havia arribat a la xarxa el curt HowardCantour.com, dirigit per l’actor: una sàtira àcida sobre un crític online de cinema. Als festivals, la peça havia rebut bones crítiques, però va ser en arribar a internet que algú va detectar una característica important del curt: era un plagi flagrant del còmic de Daniel Clowes Justin M. Damiano. Els personatges, l’argument i, fins i tot, els diàlegs.

Amb l’escàndol servit, LaBeouf va admetre l’error i va demanar disculpes per Twitter a Clowes, però de seguida es va saber que les disculpes i altres comunicats anteriors eren plagis de textos d’usuaris anònims o de celebritats com Lena Dunham. LaBeouf va revelar llavors que tot plegat era només una “performance -en la qual s’emmarca la cita de Cantona- i que el que volia era obrir un diàleg sobre “el plagi en l’era digital”. I, per acabar, va anunciar que es retirava de la creació i de la vida pública. A Berlín es va deixar veure amb una bossa de paper al cap en què es llegia “Ja no sóc famós”.

Cargando
No hay anuncios

Manu Chao contra ‘ADN’

Cargando
No hay anuncios

Siguin quines siguin les raons, el plagi de LaBeouf és d’una absoluta obvietat. Però les fronteres entre la còpia i la influència legítima solen ser més difuses. “Alguns casos són tan grollers que són claríssims, però normalment és difícil esbrinar on comença una i acaba l’altra”, admet Santiago Oros, cap del Registre de la Propietat Intel·lectual de Barcelona. Oros posa com a exemple un cas que van consultar-li: la denúncia de Manu Chao al diari ADN per una campanya publicitària que, segons el músic, s’apropiava il·lícitament del seu tema Me gustas tú. “Les cançons no s’assemblaven gens ni mica -recorda Oros-. Una tenia compàs binari i escala major, l’altra terciari i escala menor... L’únic que tenien en comú era el me gustas ”. Tot i el consell d’Oros, l’advocat de Chao va tirar endavant el cas i el jutge va donar-li la raó en primera instància, tot i que després l’Audiència Nacional va decidir en contra. “Quan parlem de creació artística, la llei té poques eines objectives per treballar -explica Oros-. Al final decideix el criteri del jutge, que aprecia altres circumstàncies”. En el cas de Chao, el jutge es va guiar per una pista clau: l’agència de la campanya va intentar aconseguir primer els drets de la cançó de Manu Chao i, davant la negativa, els publicistes n’havien encarregat una de semblant amb la tornada “ me gustas.

Violació moral

Cargando
No hay anuncios

Altres còpies aparents provoquen més sarcasme en xarxes socials que veritables acusacions de plagi. N’és un exemple la portada del disc de Manel Atletes, baixin de l’escenari que té una semblança sorprenent amb un pòster de la sèrie de televisió Utopia. El grup ha explicat que no coneixien la sèrie i que la foto va ser improvisada després que unes altres no funcionessin. “Per una simple qüestió estadística és inevitable que algunes obres s’assemblin”, opina Oros.

Un cas ben diferent és el de l’artista gironina Alicia Kopf, que fa uns mesos va ser alertada pels amics de les semblances entre la campanya online, l’agència immobiliària del Banc Sabadell, i el seu projecte artístic Maneres de (no) entrar a casa. En tots dos hi figuren petites cases dibuixades amb traç infantil. “Vaig pensar que era una coincidència, res extraordinari, fins que vaig veure que a la versió en paper de la campanya havien fet servir la mateixa tipografia, el fons blanc, la idea de serialitat. No és un plagi de la il·lustració, sinó del concepte de l’obra”, matisa l’artista. A Kopf li va saber especialment greu que la campanya tingués per objectiu promocionar una immobiliària. “Havien pervertit un cosa que jo havia fet des de la precarietat, inspirant-me en les meves dificultats per trobar habitatge. Que una corporació immobiliària s’aprofiti del meu treball per promocionar-se em fa sentir violada moralment”, diu Kopf. L’artista ha contactat amb advocats, que han vist causa suficient per posar una demanda a l’agència S.C.P.F. “Jo estic a favor que les idees circulin, però la seva aplicació pràctica s’ha de controlar”, opina Kopf.

Cargando
No hay anuncios

El cas més flagrant

Cargando
No hay anuncios

Els casos de LaBeouf i Kopf posen de manifest que cada vegada és més difícil que les apropiacions passin inadvertides. “Internet ha revolucionat la difusió de les obres i cada vegada és més difícil que un plagi passi inadvertit”, assegura Oros. Un exemple recent és el de Molg H., un dels autors més prometedors del còmic underground espanyol, amb poca presència en les llibreries, però amb més de 100.000 seguidors a Facebook. Un d’ells, el dissenyador brasiler João Mirio Pavan, va traduir al portuguès per iniciativa pròpia les tires de La psicóloga honesta, La psicóloga honesta una sèrie de Molg H.. En vista de l’èxit a les xarxes socials brasileres, Mirio Pavan va encarregar a un autor brasiler redibuixar les tires per presentar-les com a creació pròpia i va començar a publicar-les al diari Folha de São Paulo del Brasil.

Mirio Pavan va ser desemmascarat de seguida i el diari va cancel·lar la tira. En la seva defensa, el brasiler va argumentar que la seva versió no era un plagi, sinó “una relectura de l’obra de Molg H.”. Molg H. va sortir al pas en el seu perfil de Facebook explicant que no coneixia Mirio i que mai li havia donat permís per utilitzar la seva obra. “Però no vull entrar a definir què és plagi i què és obra derivada”, afegia. En canvi, Oros ho té molt clar: “Plagi és la transformació no consentida d’una obra”. Mirio Pavan no només va transformar una obra, sinó que va amagar-ne l’origen. En aquest sentit, Kopf subratlla la importància de citar els referents. “Els artistes som molt vulnerables i se’ns ha de respectar d’alguna manera”, diu.

Cargando
No hay anuncios

Els calcs més sonats de la història de la música pop

George Harrison

Cargando
No hay anuncios

Si el guitarrista dels Beatles va ser el primer de la banda que va triomfar en solitari va ser gràcies a My sweet Lord, el single del triple All things must pass. Però la cançó tenia una semblança més que lleugera amb el tema He’s so fine de The Chiffons. La sentència va ser contrària a Harrison, però el jutge va determinar que el plagi havia sigut “inconscient”. Una sentència històrica que, d’alguna manera, eximia de culpa l’antic Beatle.

John Lennon

Cargando
No hay anuncios

El Come together dels Beatles va néixer a partir d’una improvisació de Lennon amb el riff del You can’t catch me de Chuck Berry. La cançó fins i tot inclou un dels versos del rock’n’roll de Berry. McCartney va suggerir alentir el tema per dissimular la semblança entre les cançons, però, així i tot, quan va arribar l’inevitable judici, els Beatles van perdre. En compensació, Lennon va haver de gravar tres versions de Chuck Berry.

The Verve

No és cap sorpresa que el gran èxit de The Verve, Bitter sweet symphony, s’assembli tant a The last time dels Rolling Stones, perquè inclou un sample de la versió orquestral del tema. Però tant va abusar del sample Richard Ashcroft que es va veure obligat a cedir el 100% dels royalties de la cançó als Rolling Stones i, tot i que la lletra és 100% d’Ashcroft, en els crèdits del tema hi figuren primer Mick Jagger i Keith Richards.

Noel Gallagher

El guitarrista d’Oasis és un dels músics més plagiadors del panorama pop. O això diuen els jutges, que van dictaminar que Whatever era un plagi de How sweet to be an idiot de Neil Innes, Shakermaker un calc d’ I’d like to teach the world to sing de The New Seekers, i Step out, una còpia d’ Uptight de Stevie Wonder. I encara podríem afegir més exemples a la llista.