Luisgé Martín: "La infidelitat és gairebé inevitable en les relacions de parella"

BarcelonaLuisgé Martín (Madrid, 1962) comença les presentacions de Cien noches (Anagrama) fent una pregunta al públic: “Qui d’aquí ha sigut infidel a la parella?” “No aixeca la mà ningú o l’aixeca una persona –explica l’autor per mail des de Mèxic–. És una broma, evidentment, però em serveix per arrencar demostrant que mentim molt en això”. La novel·la que va guanyar el premi Herralde 2020 és una aproximació al desig, la promiscuïtat i l'amor a través d’una jove psicòloga que ho experimenta tot en primera persona, la Irene. Martín trena en aquest argument la mort d'un home i la investigació il·legal d'una agència de detectius.

Cien noches és una indagació sobre la mentida en les relacions de parella. Amb quina hipòtesi sortia?

— D’una hipòtesi guanyadora, perquè era resultat de l’observació de moltes parelles durant molts anys. La hipòtesi que la infidelitat, ocasional o sistemàtica, és gairebé inevitable en les relacions de parella. Perquè el sexe i l’amor, encara que ens entestem a confondre’ls, són dos actes independents i molt diferents.

La protagonista investiga si es pot dissociar la sexualitat de l’afecte. Què li sembla?

— Sí, el sexe anònim pot arribar al mateix grau de divinitat que el sexe amb la persona estimada.

En el llibre parla d’amor però molt més de fidelitat. Creu que és més important el sexe que l’amor?

— Mai ho havia pensat en aquests termes, però potser es pot dir així, de la mateixa manera que és més important el menjar que la literatura o el somni que la música. És veritat que a determinada edat és més fàcil viure sense amor que viure sense sexe. Però una de les conclusions de Cien noches és precisament que no cal contraposar amor i sexe.

El sexe s’associa sobretot al plaer, però no ho és en molts dels casos policials del llibre, en què hi ha violacions secretes. En canvi, no planteja la prostitució com un drama. Volia trencar certs prejudicis?

— El pròxim llibre que publicaré serà un assaig breu sobre fílies i parafílies sexuals, i crec que puc dir que el territori eròtic és el més obert i lliure de tots els que tenim a l’abast. Hi ha moltes persones que converteixen el dolor o la humiliació consentits en plaer, per exemple. Les úniques condicions del plaer són la llibertat i el respecte, no n’hi ha cap més.

Per què és una dona, la Irene?

— Perquè si hagués sigut un home, la novel·la inevitablement s’hauria llegit d’una altra manera. Cien noches és una novel·la sobre la promiscuïtat sexual, que s’associa als homes. Si la Irene hagués sigut un home, s’hauria entès com el típic mascle follador. D’altra banda, feia molt temps que volia enfrontar-me a una protagonista femenina. I aquesta va ser la millor ocasió.

Al llibre hi ha una teoria curiosa: que la dona pot fàcilment enganyar els homes que no estima, però quan els estima, ells ho tenen més fàcil per enganyar-la a ella.

— Si aquesta teoria és a la novel·la, no la comparteixo. Sí que crec que les dones tenen molta més capacitat de controlar la seva pròpia sexualitat, de resistir-se a l’instint més primari i animal. Però, en la resta d’aspectes, homes i dones som iguals. Les diferències són individuals, no de gènere.

¿Caure en el romanticisme era un perill per a l’escriptor? Perquè no n’hi ha ni rastre!

— I ara! No hi estic d’acord. Soc un romàntic empedreït, fins i tot quan intento deixar de ser-ho. En el meu primer llibre, fa trenta anys, sí que hi havia una visió de l’amor romàntic que ara ja no tinc. Aquesta visió que l’amor és una cosa mística que et transforma i que gairebé no té ni principi ni final, sinó un destí religiós. Trobes una persona, l’estimes i ja ets feliç durant la resta de la teva vida. Això ja no ho penso ni ho sento, per sort. Em sembla una visió tòxica. Però segueixo sent un romàntic. Segueixo creient que hi ha persones que sostenen la nostra vida i que ens ancoren a la terra. I aquesta mirada hi és, a Cien noches, em sembla. Sobretot al final, sense fer espòilers.

Encara que és un llibre que explora la sexualitat, la promiscuïtat, la infidelitat, no és eròtic. No es recrea en les escenes sexuals, hi ha fredor i distància. Per què?

— Perquè és el que la Irene busca: explorar la sexualitat humana científicament, fredament, com si estigués en un laboratori. Si m’hagués recreat en les escenes sexuals de la manera més clàssica, hauria escrit una novel·la eròtica, i no és el que volia escriure. És una novel·la sobre sexe, però no una novel·la eròtica. Vol indagar en el comportament humà, no excitar.

Per què hi ha tan poca literatura sexual actualment?

— És una molt bona pregunta que soc incapaç de respondre. Vivim en una societat hipersexualitzada, cosa que a mi personalment no em sembla malament, consumim sexe de mil maneres diferents i, no obstant això, hi ha molt poca literatura que parli sobre sexe. És incomprensible.

Cien noches defensa que mentim molt en el tema amorós. ¿Hi ha algú amb qui vostè sigui 100% sincer i ho sàpiga tot?

— En el meu cas, amb absolutament ningú. I aquesta confessió ja és un excés de sinceritat. S’ha dit moltes vegades, i és veritat, que és molt més fàcil explicar-li les coses més íntimes a un desconegut que a un amic o a la parella. Entre altres coses perquè el nostre comportament sexual diu molt de nosaltres i volem mantenir el secret amb les persones que ens importen de veritat. Hi ha molta gent que presumeix de sinceritat absoluta. Són gairebé sempre els més mentiders.

_________________________

Compra aquest llibre. Fes clic aquí per adquirir 'Cien noches' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.