La increïble honestedat d’una desclassada

SaltEs diu Iphi però es podria dir Jessi o Juan. Ella simbolitza una generació de joves marginals als quals s’havia promès un futur i que s’arrosseguen entre alcohol, drogues i sexe sense cap objectiu a la vida. Són uns dels grans estafats del model econòmic imperant, que els ha deixat sense feina, sense casa, sense afectes, abocant-los al precipici de la marginació com les princeses de Fernando León de Aranoa. Però Iphi no és una choni qualsevol. Nia en ella una mena de bondat ingènua i espontània, una ètica primària i humanista, per la qual anteposa les necessitats dels altres a les seves mancances. I en això rau l’evocació del mite grec immortalitzat per Eurípides i posteriorment per Gluck. Iphi no és filla de cap rei i, de fet, viu amb l’àvia, però si la filla d’Agamèmnon va acceptar ser sacrificada per guarir el mal geni dels déus, la seva contemporània anteposarà el bé de la societat a uns diners que li resoldrien almenys els problemes immediats.

L’Iphi original la va imaginar el dramaturg gal·lès Gary Owen en un barri marginal de Cardiff maltractat per les retallades i oblidat dels poders públics. L’actriu María Hervás l’ha canviat de país i la porta a un Vallecas socialment desolat en una versió que ella mateixa interpreta. Hervás ens impressiona amb la seva cuirassa de jovialitat, d’eufòria metamfetamínica, i ens entristeix quan deixa veure la tremenda solitud i la necessitat d’un afecte redemptor. És molt creïble i entenedor el seu llenguatge xulesc i desinhibit sota una esplèndida direcció de Antonio C. Guijosa, si bé caldria una mica més de joc en la decisió final. Ben segur que aquesta Iphigenia trobaria moltes amistats entre nosaltres si tingués la possibilitat d’explicar-se mes enllà de la solitària funció a Temporada Alta.