La increïble història dels Txarango
Els Txarango van penjar a la xarxa el seu disc de debut, Benvinguts al llarg viatge, el 16 de febrer. Més de 17.000 persones ja se l'han descarregat gratuïtament, però així i tot DiscMedi l'editarà i el distribuirà.
BARCELONA.La història dels Txarango és d'aquelles que s'han d'explicar fil per randa, perquè està plena d'esdeveniments excepcionals. L'últim és que la discogràfica DiscMedi editarà en CD i distribuirà el seu disc de debut, Benvinguts al llarg viatge , que ha tingut més de 17.000 descàrregues gratuïtes a la xarxa. Els Txarango són vuit músics del Ripollès, Osona i la Garrotxa units al voltant de la filosofia de l'autogestió i amb uns referents musicals que es mouen per les aigües del Carib, especialment allà on predominen els patrons rítmics llatins.
Encara no fa dos anys, i després de diverses experiències en altres formacions, els Txarango es van posar d'acord per tirar endavant un projecte musical i vital. "Abans de posar-nos a fer cançons, vam pensar què significava per a nosaltres tenir un grup. Què volíem fer i com ho volíem fer", explica el vocalista Alguer Miquel, que insisteix que una de les prioritats era trobar una veu pròpia. Sobretot, volien tenir "alguna cosa important a dir, perquè si puges a un escenari i no tens res a dir acabes fent el bocamoll".
El món del circ els va semblar que recollia moltes de les idees que els bullien. "Ens agradava el concepte del grup de persones nòmades que porten un espectacle amb la voluntat de fascinar", recorda el Miquel. Un cop decidit el què i com vestir-lo, van enregistrar un parell de cançons, Vola i La nit dels Txarango , i es van fer unes fotografies on apareixien pintats de pallassos. Ho van penjar a la xarxa i el boca-orella va fer la resta. Quan van muntar el primer concert, a Ripoll, ja hi van encabir més de 800 persones. "Som de comarques petites i ens coneixem tots, però la gent només havia escoltat dues cançons, tot just deu minuts de Txarango, i ja van decidir que volien anar al concert. Fins i tot n'hi havia que venien pintats de pallassos", explica el Miquel.
Dijous de carnaval
El camí es va anar fent en directe. Concert a concert, van arreplegar un públic que creixia de manera exponencial, fins que va arribar el moment d'enregistrar les cançons. "Des del primer dia, el nostre objectiu era fer un disc", diu el Miquel. El van enllestir a principis del 2012, i el 16 de febrer, dijous de carnaval, el van penjar a la seva web, alhora que anunciaven un concert de presentació a la sala Apolo de Barcelona el 18 d'abril.
La resta la va fer el públic, davant la sorpresa d'Alguer Miquel, Marcel Tito (veu i guitarra), Sergi Carbonell Hipi (piano), Joaquim Canals (bateria), Àlex Pujols (baix), Pau Puig (percussió), Iván López (saxo) i Jordi Barnola (trompeta).
Abans del concert a l'Apolo, per al qual es van exhaurir les entrades ben aviat, els Txarango actuaran el 30 de març al Parc del Fòrum de Barcelona, en el marc de la Telecogresca. "Però serà un petit tast, un concert de trenta minuts com el que vam fer a la festa de la revista Enderrock . Volem concentrar les energies per a l'estrena a l'Apolo", adverteix Sergi Carbonell.
La Barcelona mestissa i llatina
El so mestís de Barcelona és molt present en la música dels Txarango, perquè hi van viure uns quants anys i perquè els va marcar molt "la primera onada del mestissatge", diu el Miquel, que cita Dusminguet i Cheb Balowski entre els grups que els van ficar a dins el cuc de la música. Molta de la música que els agrada els ha arribat filtrada per aquests grups. Si toquem una cúmbia, no ens ha vingut directament d'un colombià que toca folk tradicional, sinó mitjançant la gent d'aquí", reconeix Miquel.
Van anar a petar al Barri Gòtic i van trobar un "sarau impressionant". "La gent a vegades parla de la Barcelona multicultural, però sembla que no hi visquin. Nosaltres un dia podíem tocar amb un paio que feia una setmana que havia arribat a Barcelona i que la setmana següent ja no hi era. Tot allò ens va sacsejar", explica el Miquel.
En aquella època, Marcel Tito anava amunt i avall amb un charango , un petit instrument de corda dels Andes que al final va servir per batejar el grup. No és l'únic toc llatí d'una banda que manté una bona sintonia amb patrons rítmics afrocubans. Hi té a veure que el percussionista Pau Puig i el pianista Sergi Carbonell estudiessin a Cuba.
Aquesta presència llatina també es nota en dues cançons del disc que canten en castellà, la mètrica del qual s'adapta millor als ritmes que han triat. I al cap i a la fi, els distingeix d'altres grups. Contràriament al que passa amb altres formacions mestisses, els aires jamaicans, que són evidents, tenen menys pes en les composicions dels Txarango.
L'embolcall musical de les cançons serveix com a altaveu d'unes lletres que per a ells són "essencials" i que fugen de la consigna irreflexiva. "Els missatges pamfletaris o la reivindicació directa ens han quedat enrere, ja ho van fer altres, i nosaltres estem una mica cansats de queixar-nos", raona Tito , que en comptes de "destruir" s'estima més "construir".