Què es pot fer per incentivar el consum i la pràctica cultural?

BarcelonaFer cultura és molt més que crear-la, mostrar-la i consumir-la. Fer cultura implica que hi ha una societat que hi participa, que entén que la cultura, en tota la seva amplitud, és necessària, que no és prescindible. Per tant, la cultura no la fan uns mentre els altres miren, sinó el conjunt de la ciutadania. O així hauria de ser, valorant convenientment els aspectes econòmics, materials, educatius, socials i polítics del fet cultural.

L’ensenyament, l’adaptació a les realitats socials i econòmiques i polítiques públiques amb més recursos són algunes de les receptes que diferents veus consideren essencials per incentivar tant el consum com la participació cultural. Una de les claus és tractar totes les mesures de manera conjunta, perquè en l’ecosistema cultural qualsevol decisió afecta el tot.

SALVADOR SUNYER

“Cal evitar que algú no accedeixi a la cultura perquè no se la pot pagar”

L’accés a la cultura és fonamental. L’única manera de potenciar-lo és impulsant la formació cultural a l’ensenyament i permetre així un accés a totes les arts des de petits. Cal aplicar mesures en l’educació en tots els nivells, una qüestió que tradicionalment no ha existit. També es tracta de facilitar l’accés a la gent. Després cadascú ja triarà la forma artística que li interessi més, ja sigui teatre, cinema, llibres, música o art. Però és molt important facilitar-los la formació prèvia. A més, cal evitar que algú no accedeixi a la cultura perquè no la pot pagar. No em refereixo a subvencionar tot allò que els ciutadans podem pagar, sinó a abaixar els preus perquè tothom pugui accedir a la cultura. És una obligació de tota la societat.

MONTSE INGLA I ANTONI MUNNÉ

“L’educació és on caldria posar els fonaments d’una ciutadania culta”

Quan parlem de cultura i ens hi referim amb l’expressió consum cultural sembla que tot sigui una qüestió de mercat. I si, a més, hi afegim terminis, aleshores encara fa més la impressió que ens situem en la dinàmica del rendiment. La cultura hauria de ser constitutiva de les persones i una part indestriable de la nostra vida, individual i col·lectiva. Ha d’estar present en tots els àmbits i és condició indispensable per poder construir una societat justa i decent. Si no vivim la cultura com una necessitat, segurament no hi ha incentius que valguin, i tant és que sigui avui, d’aquí tres mesos o d’aquí deu anys. I això val tant per a la dimensió material com per a la immaterial de la cultura.

Quines mesures podem adoptar si la cultura no forma part de les prioritats dels projectes polítics? El diagnòstic és desolador perquè caldria dedicar molts recursos per capgirar aquesta tendència a la baixa de la cultura en el cos substancial de la societat. L’educació és, sens dubte, on caldria posar els fonaments d’una ciutadania culta, creant les condicions perquè aquesta ciutadania reclami la cultura com a necessitat. I naturalment facilitar la creació, la producció i la difusió de les expressions culturals des de la fiscalitat, els mitjans de comunicació i l’ordenament polític.

XAVIER FINA

“Si del que es tracta és de millorar les audiències, cal conèixer-les millor”

L’augment del consum cultural és una finalitat des de la perspectiva de les empreses culturals i hauria de ser, fonamentalment, un mitjà des del punt de vista del servei públic cultural. Si del que es tracta és de millorar les audiències, el que cal és conèixer-les millor. Hi ha eines que ho permeten -especialment vinculades a les vendes d’entrades- i que estan infrautilitzades. Des de la perspectiva del servei públic, les mesures per augmentar el consum i la participació es retroalimenten. Cal trencar les barreres conseqüència de les desigualtats socials que afecten les rendes i el capital cultural. Són polítiques a llarg termini que han de combinar l’educació (en general i en ensenyaments artístics en particular), la dessacralització, la seducció i l’empoderament.

JAUME RIPOLL

“La cultura no es pot limitar a ser un vagó del tren, ha de ser-ne el motor”

Hem de fer servir les noves tecnologies en benefici dels canals culturals tradicionals, esprémer les possibilitats actuals de forma positiva i entendre’ls com a eines de comunicació per arribar al públic. No s’han de considerar una amenaça, com pot passar al cinema, sinó que cal entendre com funcionen i fer-les servir amb eficàcia. Un exemple en negatiu seria com estan fent servir Instagram les distribuïdores de cinema. És la xarxa social més popular entre el públic jove i la majoria de distribuïdores no saben què fer-ne. I ni tan sols cal fer una gran inversió: només dedicar un temps a estudiar-la, entendre’n les possibilitats i utilitzar-la.

També cal fer una inversió en educació, i les institucions han de defensar la cultura. En tots els debats electorals la cultura ha tingut un paper nul, gairebé no l’han esmentat; això demostra la poca importància de la cultura i el poc pes que hi donen les institucions. I la cultura no es pot limitar a ser un vagó del tren, ha de ser-ne el motor.

IZASKUN ARRETXE

“S’ha de fer un esforç perquè els llibres formin part de la vida quotidiana”

El consum de llibres s’incentiva si tenen una presència social massiva, i això ha de ser una decisió conscient, voluntària, no es pot deixar a l’atzar, perquè si no els llibres no hi apareixen.

S’ha de fer un esforç col·lectiu des de tots els sectors, especialment des dels mitjans de comunicació, perquè formin part de la vida quotidiana, que en parlin els polítics i els futbolistes, que els portin sota el braç, que apareguin als mitjans de comunicació, i no només en els programes de llibres (que també).

L’altre element bàsic és l’educació, la familiar a casa i la de l’escola. S’ha de dotar les escoles de recursos (humans i econòmics) suficients perquè es puguin dedicar a la promoció de la lectura, s’han d’impulsar i protegir les biblioteques escolars. Des del punt de vista públic, cal que treballin conjuntament els departaments de Cultura i d’Educació. Pel que fa a les polítiques de suports públics, em semblaria imprescindible partir dels col·lectius ja existents, que són molt actius en la promoció de la lectura i que ja hi treballen des de fa anys des de la societat civil i empresarial (escriptors, traductors, llibreters, editors, distribuïdors, etc.), escoltant sempre les seves necessitats perquè puguin donar més impuls a la feina que ja duen a terme en el dia a dia.

ANNA SOLER-PONT

“Cada euro invertit en cultura és inversió en una societat més avançada”

El consum cultural i la cultura en general haurien de tenir molta més importància en els pressupostos del Govern: tot i l’excepcionalitat del moment polític de Catalunya, no podem deixar de reclamar-ho. Com tampoc no podem deixar de ser conscients que la cultura va estretament vinculada a la qualitat de l’ensenyament, que és important protegir l’audiovisual com a format cultural hegemònic, els conservatoris de música, dansa i art dramàtic i tots els centres que contribueixen a l’educació artística dels adults del futur; també cal tenir present que és imprescindible un bon manteniment de les biblioteques públiques, que permeten un accés a la lectura i a espais d’intercanvi a un percentatge molt alt de la població.

Caldria fer més pedagogia per reforçar la idea que, com més cultura, més creixement econòmic i, per descomptat, més enriquiment personal. Caldria que tots tinguéssim clar que cada euro invertit en cultura (i ensenyament) és inversió en una societat més avançada, pròspera, eficaç, tolerant… Com a mesura pràctica: convindria estudiar bé i copiar el que calgui dels models culturals de països capdavanters en economia i nivells acadèmics, com ara Finlàndia, Noruega, Suïssa i Nova Zelanda.

MARTA CANO

“Si les polítiques culturals responen a un bé comú, ja tenim molt de camí avançat”

L’educació és la clau per facilitar l’interès cultural. Per tant, caldria fer molts més esforços per acostar les diferents expressions i ofertes culturals als infants i donar-los les eines per entendre, descodificar i gaudir de la cultura. No n’hi ha prou que els infants siguin espectadors culturals, i també caldria incentivar la creació artística des de l’escola. Prendre mesures en l’àmbit educatiu per fomentar el consum cultural i la creació té resultats a mitjà i llarg termini, però són probablement els més estructurals i els que introdueixen conductes socials més estables en el temps.

També cal activar polítiques culturals al territori, elaborades i pensades per la ciutadania: activant la participació i dotant-se d’eines bàsiques, els mateixos conciutadans poden desenvolupar accions i generar les seves pròpies activitats aprofitant infraestructures culturals locals, ampliant tant la participació com la seva resposta. Cal incentivar tantes accions de promoció com siguin possibles, i no em refereixo només a accions de promoció econòmica sinó a aquelles que vinculen diferents tipus d’accions culturals, perquè els usuaris culturals acostumen a ser els mateixos. Aconseguir vincles afectius entre els usuaris i les activitats o els equipaments culturals permet fidelitzar usuaris i augmentar el consum.

La participació és un mitjà per aconseguir més consum cultural i, per tant, fomentar la participació també ha de ser un repte. Si les polítiques culturals responen a un bé comú (i no tant a les necessitats del sector) ja tenim molt de camí avançat per fomentar la participació dels ciutadans. Evidentment l’impuls de l’activitat cultural des de les administracions hauria de preveure tant la visió amateur com la visió professional, tant per incentivar l’activitat empresarial com altres fórmules que faciliten formes més properes a la ciutadania.

MAR COLL

“Si hi ha voluntat política real, posar de moda la cultura no costa tant”

La cultura hauria d’ocupar un espai més visible dins de les prioritats d’estat. Passar de tenir un ministeri a compartir-lo amb dos àmbits més és significatiu de la importància que li atorga el govern. L’IVA cultural és un altre bon exemple. La cultura hauria de ser reivindicada com un patrimoni de primera necessitat per assolir la llibertat i el benestar que desitgem, a nivell individual però també a nivell col·lectiu. La cultura ens posa un mirall al davant i sense aquest mirall és impossible avançar com a societat cap a un món millor. Aquest relat tan obvi no existeix ara mateix en la classe política. I hauria d’anar acompanyat d’una partida pressupostària que ajudi a col·locar la cultura més al centre de la vida de la gent.

Si hi ha voluntat política real, posar de moda la cultura no costa tant. Hi ha mil mesures conegudes, el que falta és ambició i pressupost. Jo no tinc cap dubte que és una inversió de futur.

ISABEL SUCUNZA

“Cal exigir un currículum consistent a qui gestiona la cultura des de dalt”

A curt termini és complicat incentivar el consum cultural; es tracta de redirigir una actitud social, i crec que les campanyes puntuals que es fan es queden en anècdota. Els qui treballem en llibreries sabem que fer-nos una comunitat de clients és feina de picar pedra dia a dia i d’oferir productes bons. La clau a mitjà i llarg termini és l’educació, com sempre i per a tot. Una educació que inclogui lectura de bons llibres i que ensenyi a saber on buscar-los. També una educació que faci perdre el respecte (la por, vull dir) per l’alta cultura, per la literatura bona. Hi ha molta gent que pensa que no serà capaç de llegir un Hemingway o un Dickens pel nom que tenen tots dos, mentre que en realitat el que no saben és que tots dos van fer literatura popular, tan ben feta, però, que és molt més fàcil de llegir, més còmoda, entra millor, que qualsevol d’aquests bestsellers fets amb presses i tan plens de frases mal escrites, amb estructures tan matusseres i amb històries tan imbècils que llegir-los és un rotllo. El que no saben tampoc és que a llegir aquests dos autors (i molts d’altres) s’hi arriba llegint, que és una cosa que tothom sap fer, i que un cop els has llegit, ja no tornaràs enrere i ja no voldràs res de pitjor.

Les mesures que caldria aplicar per augmentar la participació ciutadana en la cultura passen per l’educació un altre cop: calen biblioteques als col·legis (i bibliotecaris especialitzats!) i més programes com el de residències artístiques en alguns instituts de Barcelona. Cal fer veure a la gent que la cultura no és una cosa tancada en una bombolleta que s’hagi de tractar amb molta cura i només en mans especialitzades; que tothom la fa servir per a coses tan bàsiques com expressar-se i pensar, i que com més integrada la tingui i més consistent sigui allò que es té integrat, un s’expressa i pensa millor, amb més eines. Cal fer aquestes eines més accessibles, i això no vol dir més barates ni més cutres. Una bona mesura seria posar al capdavant dels equipaments i les institucions culturals gent i polítics que siguin vàlids, que tinguin sentit de la responsabilitat -com no ha passat ni amb Santi Vila ni amb Jaume Collboni-. Aquesta seria una bona mesura: exigir responsabilitat i currículum culturalment consistent a qui gestiona la cultura des de dalt.

RAIMON MASLLORENS

“El gran consum cultural s’ha desplaçat a les pantalles, a l’audiovisual”

El consum cultural no ha baixat, sinó que ha canviat de forma. I entre tots hem de fer un esforç per llegir la nova realitat. El gran consum cultural és ara a les pantalles, s’ha desplaçat dels altres àmbits a l’audiovisual. Fins i tot els museus aposten per les pantalles: l’exposició de Warhol estava plena de pantalles i vídeos, molt pensada per a nens. Al final et donaven un enllaç per seguir la visita després pel mòbil. A banda d’això, hi ha d’haver una aportació governamental forta a la cultura. Tenim problemes molt greus i sembla mentida que no se n’adonin.

El més important és començar per les escoles. S’ha de superar la idea que els nens només volen jugar: si els ofereixes propostes culturals atractives, t’ho agraeixen molt. I també s’ha de fer més partícip la gent de la nostra feina. Ja que la producció cultural és en part possible gràcies a ells, a l’aportació pública, se’ls ha d’oferir un retorn a la seva inversió. Potser en forma d’entrades reduïdes o de descomptes per a grups. A més, hem d’intentar que la cultura agradi a la gent. Hi ha d’haver un cinema com el de Pere Portabella i Isaki Lacuesta, però també pel·lícules que arribin a la gent.